I l’últim post l’escrivim des de casa, amb la panxa plena de fuet, torrons i rostit, i amb les comoditats d’una dutxa d’aigua calenta com cal, un llit còmode i la calor de la família i els amics. Teníem ganes de tornar, no perquè ens haguéssim cansat de viatjar (això mai!), sinó perquè començàvem a trobar a faltar certes coses, les coses que durant tota la teva vida t’han acompanyat i que ara s’havien quedat a casa. Potser si haguéssim pogut posar tot això a la maleta, otro gallo cantaria i encara estaríem voltant.
Com dèiem en el nostre mail de “Feliç 2007”, el 2005 i el 2006 van ser possiblement els millors anys de les nostres vides. 19 països, un munt d’experiències, un munt de coneixements, un munt d’hores i dies per organitzar com et doni la gana, un agenda en blanc per omplir-la amb tot allò que t’agrada. Tothom algun cop a la vida hauria de sentir què vol dir ser lliure, què vol dir escollir sota la premisa no del que has de fer, sinó del què vols fer, què se sent al dir “faig el que m’agrada i com m’agrada” (amb 4 duros, però com m’agrada). Un carpe diem absolut, amb totes les seves lletres. Visca els viatges llargs, visca les improvisacions i les decisions d’última hora!!!
Aquest viatge ha estat ple de coses bones i per sort, buit de coses dolentes. No podem parlar d’intoxicacions alimentàries (tenim una salut de ferro o una sort que “te cagas”?); tampoc de robatoris (l’única cosa que ens han pispat en 549 dies de viatge ha estat la tovallola del Pep!! -per cert, a Argentina :O-). A Canadà la grua se’n va endur el cotxe que havíem llogat i toca’t els nassos, aquell dia a dins del cotxe ho teníem tot -passaports, portàtil, càmera, targes de crèdit…- perquè estàvem just al davant, en una laundry, fent la bugada. L’anècdota dels problemes a la frontera amb Vietnam… la majoria ja la coneixeu, però el que no vam explicar és que amb les presses per tornar enrere i que l’autobús on anàvem no creues la frontera amb les nostres motxilles, el Pep va pujar al sostre de l’autobús a agafar-les i com que havia plogut va relliscar i va caure. Es va fotre una nata de pel·lícula i a mi se’m van posar els ous per corbata. Però ell va aixecar-se tan ample i sense trencar-se res. Encara no sé com perquè l’autobús feia com a mínim tres metres d’alçada.
I milers de coses més… Plagues de mosquits al Río San Juan de Nicaragua, febres inesperades -de 40 graus- a Costa Rica (el Pep), timos descarats a Vietnam per donar i vendre, empentes, trepitjades i discussions vàries a les cues de Xina, cuinar plats catalans a un restaurant de Brasil, robar formatge i iogurts als súpers de Canadà (era caríssim!), escapar d’uns manguis a Conney Island que ens van seguir durant una bona estona, bunyols d’algues marines a Uruguay, menjar rata o esquirol -encara no sabem què era- a Xina i bla bla bla (potser algun dia en un llibre??)
La gent que ens hem anat trobant també mereix un apartat, sobretot la que ens hem trobat vàries vegades. A Bolívia vam viatjar durant 3 dies amb el Tom i la Kaat (belgues) als que vam trobar per casualitat a Argentina 2 mesos més tard. La història del Khal també té tela. Amb ell vam viatjar pel Tíbet fins al camp base de l’Everest, ens vam acomiadar a Zhongdiang -Xina- però vam tornar a trobar-nos a Kunming -Xina-, Ho Chi Minh -Vietnam- i a Bangkok -Thailàndia-. Evidentment sense planejar-ho i amb una cara de flipats tots plegats cada vegada que ens vèiem… que ens hauríem d’haver fet una foto en aquell moment! O tots fem la mateixa ruta o la vida té més casualitats de les que pensem.
Per cert … hem dormit a llocs increïblement barats i al lloc on hem pagat menys, una llitera ens costava 1€. El llocs més cars pel que fa a allojaments, tret de Canadà, han estat Brasil, Argentina i Costa Rica. El lloc on hem menjat millor… Argentina i Xina, el països on ens hem sentit més comòdes -en tots els sentits- han estat possiblement Argentina i Brasil. Bon rotllo al 100%.
Nicaragua, Laos, Perú i el Tíbet ens fascinen. Uruguay va ser tot un descobriment. A Nova York, Buenos Aires o Vancouver podríem viure-hi. La Índia ens ha semblat única, Vietnam molt turístic, Xina una autèntica aventura on fins i tot vam aprendre 4 coses bàsiques en xinès per sobreviure dignament als llocs no explotats turísticament. A Myanmar vam fer el millor trekking de les nostres vides, tres dies intensos, autèntics per camins on no ens vam trobar a cap estranger. Xile i Canadà tenen uns paisatges meravellosos.
Al principi del viatge no sabíem si aguantaríem molt de temps, o tot el temps que volíem viatjar. Tampoc sabíem si ens arribarien els calers :S Hem anat canviant els plans sobre la marxa i hem deixat per una altra ocasió Japó, Austràlia i Nova Zelanda. Al final hem gastat una mitja diària de 20 € per persona al dia, tot inclòs: allotjament, menjar, internet, entrades vàries, super, transport… Misèria comparat amb el que gastes aquí ;). El país més car ha estat, evidenment, Canadà (coses de viatjar pel primer món), seguit de Brasil, Xile, Xina i Myanmar. El més econòmic és Índia i amb diferència (8€ per persona i per dia són suficients). En general Àsia és molt més barat que Amèrica i a nosaltres ens ha permès equilibrar la mitja diària gastada en aquest any i mig de viatge.
Tot plegat ha estat intens, increïble però també moltes vegades incòmode i cansat. No hem passat gana, però hem passat fred, calor, avorriment, estrès (heu intentat mai discutir amb un indi?). Hem agafat pocs avions (tenint en compte els quilòmetres que hem recorregut). La resta dels desplaçaments els hem fet amb…
Autobús : el trajecte més llarg va ser de 31 hores, els millors els de Xile, els més incòmodes els de Myanmar, Bolívia i Índia
Jeep 4×4: pel Salar de Uyuni (Bolívia) i al Tíbet, tots dos llocs de lo millor del viatge
Camió 4×4: Volcà a Nicaragua, Barrerinhas a Brasil
Motos: Sobretot a Vietnam i Costa Rica
Bicicleta per fer passejos d’un o dos dies. Memorable el de Puerto Viejo a Manzanillo (Costa Rica)
Barca fluvial: pel Río San Juan a Nicaragua, increïble, o el trajecte que va de Battambang a Siam Reap (a Cambodja), que també és brutal
Vaixell: creuar el Río de la Plata des de Buenos Aires a Uruguay és bastant mític
Avioneta per anar a Fernando de Noronha (Brasil), un dels llocs més increïbles que hem vist
Buggy pel desert de Huacachina a Perú i al Nord de Brasil
Tren: olé els de Xina, caos als d’Índia
Rickshaws o tuk-tuks i autobusos urbans per desplaçaments curts (evitant els taxis tant com sigui possible perquè són molt cars comparant-ho amb el transport públic)
Metro: impecables els de Santiago de Xile i Kolkata, tot i que les motxilles grans i les hores punta al metro són incompatibles.
Ah, i ens oblidàvem del cotxe que vam llogar a Canadà, cavall a Brasil, burro a Bolívia, taules de surf, peus d’ànec i bombones d’O2 per bussejar.
I acabem… el màxim de dies que hem passat sense dutxar-nos? 4!!! Ecs… 😉
PD: Definitivament… ens agraden els llocs autèntics que es poden explorar per lliure. Odiem els llocs turístics, els llocs preparats pels estrangers. Ens agrada viatjar amb autobusos plens de locals, menjar al carrer de peu o asseguts en un tamboret. No ens importa dormir compartint habitació o banys si així és més econòmic i ens apassionen els paisatges de mil colors, els colors intensos, les pedres i la història, parlar amb la gent que ens anem trobant i que té ganes de parlar amb nosaltres… ens agrada viatjar! Loliplanet forever 😛
