Els nostres primers dies a l'Índia passen a una de les ciutats més dures del país. Molta gent ens deia que no era molt bona idea començar per aquí però, és el que ens quedava més a prop! Kolkata té més de 13 milions de persones, un índex de pobresa descomunal i una quantitat d'edificis colonials britànics fets pols i enormes que ens han tingut tota l'estona mirant a dreta i esquerra.

De moment sembla que hem estat capaços de torejar aquesta ciutat molt millor del que ens pensàvem. Ens hem mogut caminant, amb autobusos urbans (tot un repte) i amb metro. Ens hem trobat amb què creuar els carrers és un suïcidi. El trànsit és un caos, els cotxes i autobusos condueixen a una velocitat exagerada i ni t'esquiven ni frenen quan et veuen. No tens més remei que, sempre, creuar corrents. Tothom ho fa així ;)

El metro està de puta mare però als vagons homes i dones van separats (cosa que encara que sàpigues prèviament no és fàcil de fer a les hores puntes :S). La major part del vagó és per ells, i una petita part central és per elles. De fet, aquí separen a les dones dels homes per un munt de coses, a les cues per exemple. El més xocant potser, és que la quantitat d'homes que hi ha és, no sé, 8 vegades superior a la de dones així que sempre tens la sensació d'estar rodejat de tios.

Els busos van a tota òstia i plens a petar (sí, de nou bàsicament plens d'homes). Per agafar-los t'has de posar a córrer al costat de l'autobús i saltar a dins. Amb nosaltres els conductors es portaven força bé i paraven completament :P.

Caminar és esgotador, els carrers estan plens de tot (forats, taules, paradetes de menjar, caixes, brossa, aigua, gent, gossos, nens...) però degut al trànsit és la millor opció. Les hores punta són igualment horribles a les voreres perquè hi ha al carrer més gent de la que estem acostumats a esquivar. I aleshores penses... millor que anem per l'asfalt. I quan vas per l'asfalt penses... millor per la vorera! Has d'esquivar a l'autobús que no para, al taxi que ha creat un nou carril per ell sol i ve enganxat a la vorera, a un home amb una porta al cap, als rickshaws, als gossos, al tramvia...

I quan es fa fosc te n'adones del pitjor. Has vist a moltíssima gent al carrer sense fer res durant tot el dia però és quan es fa de nit que ets completament conscient que estan allà perquè allò és casa seva. Milers de persones no tenen on ficar-se. Al carrer que va cap a casa nostra no es pot caminar per la vorera al vespre de la quantitat de gent que hi ha estirada. El primer dia vam estar a punt de trepitjar a dos parells d'ulls brillants. Eren dos nens, tapats amb una manta fins al coll. S'estaven mirant i reien. S'estarien explicant alguna cosa divertida. Uff...

PD: Tenim moltes més coses per explicar! Poc a poc...
PD2: "La ciutat de l'alegria", sobre Calcuta, és el llibre que ens hem de llegir abans de marxar d'aquest país!