Quin desastre. Hem estat els últims 4 dies amb el rellotge marcant l'hora de Xina en comptes de la de Vietnam i anar una hora per davant de la resta... pot ser problemàtic. De fet, quan vam creuar la frontera vam preguntar-nos si no havíem de canviar l'hora però res ens indicava que així fos així que vam oblidar-nos del tema fins que avui, que havíem d'agafar un bus per anar cap al poble de Bac Ha, ens hem trobat amb un pollastre d'aquests que després recordes tot sovint. Com que l'autobús sortia a les 7 del matí vam comprar el bitllet el dia abans però avui, un cop a puestu, el conductor no ens acceptava el tiquet. I nosaltres que no tornem a pagar. I ell que m’heu de pagar. I s'ha liat una... Sort que els vietnamites són petits i esquifits perquè ens han començat a rodejar tot de paios que volien intervenir. Al final hem vist que o pagàvem o d'allà no marxàvem. Però no enteníem res, quin timo dèiem. I no ha estat fins 2 hores més tard que ens hem adonat de tot plegat, sobretot de que la culpa era nostra i no del conductor perquè havíem agafat l'autobús de les 6 del matí en comptes del de les 7. Burrus... El nostre orgull viatger, que inevitablement hem anat acumulant durant mesos, se n'ha anat a prendre pel cul literalment.

Anècdotes a part, hem anat fins al poble de Bac Ha (a uns 100 km. de Sapa) perquè cada diumenge s'hi celebra el mercat més gran i important de la zona. Actualment això es pot traduir en el mercat on els guiris van a comprar records, robes i barrets i alguns locals aprofiten per intercanviar coses i comprar verdures. Lluny deuen quedar els dies en què aquí s'hi venien búfals, porcs, cavalls i licors i ara mateix el mercat de Bac Ha està una mica desperdigat i hi ha més parades de teles que de qualsevol altra cosa. Vaja, que hem vist mercats molt més autèntics que aquest. Més enllà d'això però, els diumenges a Bac Ha són un aparador perfecte per observar la manera de vestir de les diferents ètnies de la zona, on destaquen els Flower Hmong que vesteixen amb robes que tenen més colors que l'arc de sanmartí. Increïbles els detalls, les arracades, els mocadors al cap i els somriures. Els Hmong són simpàtics però tímids i intenten passar inadvertits entre tanta càmera digital però evidentment, això ho tenen cada vegada més difícil (carretades i carretades d'autobusos arriben cap aquí).

Gran idea la d'un paio per cert, que anava amb una mena de polaroid digital. Es va convertir en el fotògraf ambulant del poble. Totes les dones es posaven guapes i es plantaven davant la càmera entre avergonyides i nervioses per recollir la seva "instantània" que ell amablement els hi regalava. Veure la cara de felicitat de les dones amb la seva foto no té preu!!

I per últim, marxem de la zona de Sapa amb un record bastant agradable de les "ètnies" que hi habiten. Són en general molt carinyosos i encara pots trobar gent més interessada en xerrar amb tu i saber coses de fora que no pas en què li compris els típics souvenirs que el guirisme els hi ha obligat a vendre canviant els seus hàbits.

Hola parella! us escric desde Terrassa. La veritat és que he vist el reportatge a TV3 avui mateix! felicitats per el vostre valor, en aquests moment estic pensant (crec que al igual que almenys 6 milions de catalans) QUINA ENVEJA!! i perquè no fem tots el mateix.. tant hipoteca, feina, m.. en fi que enhorabona i seguiu així, us seguiré. Una abraçada monic