Després de veure el Mekong des del país on neix (Tíbet), de seguir-lo per Xina, Laos i Vietnam per fi hem passejat pel delta que forma quan desemboca… un dels més grans del món. Impressiona força per lo gran que és, o més aviat per la quantitat de canals que té i pels que pots navegar. Aquests passejos, entre palmeres i altres barques, et permeten comprovar de molt a prop que el Mekong aquí és igual a vida. En aquesta zona la subsistència de molta gent depèn directa o indirectament d'aquest riu.

- Mercats flotants: les verdures i fruites que aquí es vénen són més barates que als mercats dels pobles perquè el comerç al riu no coneix els impostos. Ah, aquestes botigues fluvials són al mateix temps la casa de famílies senceres que renten la roba al riu, llencen les escombraries al riu, es renten les dents al riu...
- Centenars de granges de peix (catfish): al delta també hi ha cases flotants que tenen peixeres de més de 4 m. de profunditat en comptes de fonaments on es crien milions de peixos que més tard es vendran a Europa i Japó.
- Cases i cases penjades a la vora del riu i un munt de ponts per anar d'una banda a l'altra.

Ara estem a Chau Doc, molt a prop de la frontera amb Cambodja, i aquest és el nostre últim dia a Vietnam. Demà agafem una última barca pel Mekong -de 8 hores- que ens portarà fins a Phnom Pehn amb creuament de frontera fluvial inclòs. Tam biêt Vietnam!!

Si els estrangers ja ens fem un embolic quan viatgem a Àsia i intentem entendre les diferents religions d'aquest continent (budisme mahayana?, budisme theravada?, taosime?, animisme?, confusionisme?) la cosa es complica quan arribes a Vietnam i algú et parla del Caodaisme. A grans trets... el Cao daism va néixer a principis del S.XX i pretén ser la religió ideal agafant les "millors" idees d'altres religions, creada per un vietnamita i oficialitzada el 1926. De tot el que diu la guia el que més ens crida l'atenció és aquesta és una religió que venera gent com Descartes, Shakespeare, Víctor Hugo o Lenin i tot i que sabíem que no entendríem ni la meitat de les idees del Caodisme, ens hem conformat amb veure el temple més gran i més important d'aquesta religió, cerimònia de les 12 inclosa. Una experiència kitsch que més que en coses espirituals ens ha fet pensar en un enorme taulell del parxís :S

Bé, evidentment aquesta, com qualsevol altra religió o filosofia, és impossible d'explicar de la manera que acabem de fer-ho però...

De Hoi An a Saigon hi ha 24 hores de bus. Es pot parar a les platges de Nha Trang o de Mui Ne per no fer-ho tot seguit però els edificis rotllo Benidorm del primer i els resorts del segon ens han fet passar de llarg. Bé, la realitat és que anem una mica justos de temps... i hem decidit plantar-nos directament a Ho Chi Minh City, l'antiga capital de la Indochina francesa ;). Aleshores HCMC era una ciutat coneguda amb el nom de Saigon, amb avingudes i edificis d'estil europeu, un enorme barri xinès (Cholon) i la barreja de gents i negocis típics de les colònies.

Actualment HCMC (encara se la pot anomenar Saigon si et refereixes al districte 1 de la ciutat) està creixent a la manera occidental -edificis alts i amb poca gràcia- i tot i que encara manté algun racó estil S.XIX no té l'encant que ens esperàvem. De fet, les coses que ens han sorprès o agradat més no són vietnamites... A destacar la Jade Emperor Pagoda, d'estil xinès i fosca (fa una mica de por) i el Mariamman Hindu Temple, l'únic temple hindú en funcionament de la ciutat.

Per cert, tot i que no és el nostre estil, la manera més fàcil de moure's per Vietnam és amb els open buses. És a dir, no amb transport públic sinó amb transport d'agència. No només ens hem estalviat barallar-nos amb conductors d'autobusos per pactar el preu sinó que ens han deixat davant l'hotel que volíem a HCMC. I tenint en compte que plovia el diluvi universal a la nostra arribada i que els carrers tenien un pam d'aigua (i no exagerem) hem agraït la comoditat.

Hoi An és famós pels seus edificis colonials, per les seves màquines de cosir (léase aquí et pots fer tot tipus de roba a mida) i pels restaurants a la vora del riu. L'únic problema és potser la calor i que ara mateix té gran part dels carrers en obres i has de compartir les voreres no només amb parades de menjar sinó també amb les motos i les bicis.

El tema de la roba és una mica exagerat... hi ha milions de botigues on pots comprar americanes, abrics d'hivern, botes, sabates, faldilles, vestits, teles... i tot fet a mida i en menys de 2 hores (diuen). Nosaltres ens hem intentat colar en un dels tallers per fer 4 fotos i ens han tancat la porta als nassos!!! Ens ha sonat una mica a explotació del personal...

Ah, hem disfrutat del menjar (cau lau i white rose són els plats típics) però no de que tot el punyetero dia ens estiguin oferint motos per llogar, trajes a mida o excursions fins a la platja. Si en general a Vietnam són molt pesats amb aquests temes, aquí són exageradament intrusius.

Bueeeno, ja estem a Vietnam una altra vegada. Prueba superada.

Havíem conegut força gent que s'havia saltat Hué i pensàvem que seria un lloc amb poc a veure. La nostra intenció era fer parada i fonda i continuar cap al Sud, però ha resultat molt millor del que esperàvem...

Només arribar a Hué vam trobar-nos amb la Mima i companyia i després de 23 hores de bus vam agrair moltíssim les cerveses i la conversa. I després, sopant, vam conèixer al Sr. Minh... Un paio genial. De casualitat vam anar a parar al seu restaurant i al principi ens pensàvem que ens volia vendre el típic tour per la ciutat, però al final ens va caure bé i vam decidir que faríem un passeig amb ell.

Així doncs, aquest matí hem pujat cada un de paquet a una moto i hem fet el que seria una mena de tour alternatiu per Hué i voltants. La gràcia de tot plegat és que el Sr.Minh sap què busquem i ens porta a llocs "poc" turístics i para cada dos per tres perquè puguis fer totes les fotos que vulguis. Encara que hi ha més gent com el senyor Minh (ens hem trobat a uns quants guiris més fent el mateix recorregut) aquesta és una bona manera d'anar més enllà de les visites típiques i sembla que vagis més al teu aire.

De camí cap al Thanh Toan Bridge hem passat per poblets plens de vida i per infinitat de camps d'arròs on un munt de vietnamites curraven sota un sol que espantava. Com que ara estem en l'època de collita (al nord de Vietnam només es fa una collita a l'any, cap a la zona central 2 i al sud 3) hem pogut veure tot el procés. Interessant i diferent ja que tot el que havíem vist fins ara eren camps verds.

Després hem anat cap al Tu Hiéu monastery. Necessitàvem estar allà abans de les 10 ja que els monjos joves fan una espècie de pregària important a aquesta hora (per cert, cantaven fatal). Com que el Sr. Minh sembla que sap de tot li hem preguntat per les dones monjes i no s'ho ha pensat dues vegades. Come, come... diu. I aleshores el paio ens ha portat fins a la casa on viuen les monges budistes i ens ha presentat a la que seria la "madre superiora". A part de pregar i cantar millor que els monjos, les monges es guanyen la vida fen encens que després vénen a la ciutat. Just ara l'estaven assecant al jardí...

D'aquí hem fet unes quantes visites més i li hem dit al Sr.Minh que ens portés a algun restaurant bo i barato per dinar. Aquest cop tampoc ens ha decepcionat ;)

PD: Per trobar al sr Minh s'ha d'anar al número 16 de Hung Vuong, on per cert, també es menja molt bé.

Després d'un viatget nocturn de 10 hores per una carretera de corbes de les que te'n recordes i sense poder dormir gaire per culpa de les parades furtives a mitja nit a carregar/descarregar material, vam arribar a la frontera Laos/Vietnam. Després d'omplir els formularis pertinents i de pagar unes taxes imaginàries, el paio ens diu en un anglès mes aviat bàsic que NO, que el visat que tenim no és vàlid, que ja està usat. I nosaltres que no, que és multiple entry burrot...

Resulta que quan ens vam fer el visat per Vietnam a Kunming (Xina) el vam demanar de múltiple entrada, però o el que ens van donar no ho era, o en algun punt fronterer de Vietnam ens han fotut el segell USED, i per tant ja no val, encara que per data en teoria està en vigor.

Total, una putada!! No pots aconseguir un visat per Vietnam a la frontera així que has de tornar enrere a alguna ciutat que on hi hagi consulat o ambaixada. Nosaltres en el nostre fluent vietnamita ens caguem amb sa mare però no obtenim cap resposta diferent al NO rotund... Més aviat ens ignoren directament. Veiem que ni amb la frase "de cuanto estaríamos hablando para solucionar esto..." passarem. Així que mitja volta, recull les motxilles de l'autobús que estava revisant la poli i de retorn cap a Vientiane. Ens esperen 10 hores més per la mateixa preciosa carretera (ja és el 3er cop que la fem i la farem un quart) fins arribar a Vientiane i ara canviant d'"autobús" fins a 4 vegades! Per anar cap a Vietnam pots agafar un bus "directe" però per tornar enrere des de la frontera t'has d'espavilar solet i anar fent trajectes curts de poble en poble (els paisatges increïbles).

Per cert que avui (tocat els ous) els amics de l'ambaixada vietnamita fan festa (no sabem si amb Ferrero Rocher) i encara haurem d'estar aquí un dia més dels que en teoria serien necessaris. Vientiane ens agrada, però tant... ;)

Amb les hores que ens quedaven fins arribar a Vientiane vam tenir temps per fer-nos preguntes de l'estil:

- Perquè collons serveixen i valen tanta pasta els visats... amb un simple segell a la frontera serviria no?
- Perquè totes les ambaixades o consolats acostumen a estar a zones residencials de pasta de les ciutats?
- Què has d'estudiar per ser cònsol o ambaixador? Quin horari fan? Es una professió tan bona com la de notari no? Aquell paio que s'embutxaca molts calers per fer actes... sobretot en hipoteques ;)

Bé, a part de perdre temps i calers (ara mateix hauríem d'estar a Hué), també estem guanyant anècdotes, alguna cosa bona havia de tenir la història.

Avui tornem a entrar a Vietnam i ho farem exactament per la mateixa frontera per la que vam sortir. De nou hem hagut de canviar els plans i tot i que la nostra intenció era anar fins a Savanaketh (Laos) i creuar per allà fins a Hué (Vietnam) sembla que no és ni el camí més ràpid, ni el més econòmic. I com que ens han comentat que Savanaketh no mata... doncs ens ho estalviarem. Ens esperen 24 hores de bus i demà, si no ens deixen tirats a mig camí (hem de canviar de bus a Vinh i no les tenim totes), ens plantem a les províncies centrals de Vietnam.

Abans però hem fet l'última visita de rigor a Vientiane, el Pha That Luang (el més emblemàtic de la ciutat i de tot Laos) i hem aprofitat per treure a la Bústia de la maleta.

Cada dia surten barques des del moll (darrere del Royal Palace Museum) a les 9 del matí cap a Nong Kiaw. Costen 100.000 kips (10$) per persona i tot i que ara només les agafem els guiris, prometen un passeig increïble a través del riu Nam Ou. Pel camí et trobes:

- nens encantadors feliços com tornavisos!!!!! Tirant-te petons i saludant-te des de la vora, mentre juguen a revolcar-se amb el fang.... preciós

- Arbres brutals, arrels gegants, muntanyots i tu passant per un riu fangós. No oblides que estàs en mig de selva.

- Pobles de 4 cases mal comptades enmig d'uns paisatges espectaculars.

Tot i que el trajecte més lògic és de Nong Kiaw cap a Luang Prabang, seguint el curs del riu, no es fàcil aconseguir barques en aquesta direcció a menys que paguis una pasta. De totes maneres, es pot intentar fer el que va fer el nostre amic Jan, un alemany amb el que vam viatjar per Xile (nosaltres ens hem quedat amb les ganes). El paio ens va explicar que amb 3 guiris més van comprar una barca a Nong Kiaw i van decidir baixar fins a Luang Prabang pel seu compte (uns 100km) només amb rems i en 4/5 dies de temps i entre ràpids que feien por i pedrots al mig del no res... Quins autèntics pebrots!!! Nosaltres no n'hem tingut així que hem tornat en bus (és un dir, en realitat era una "furgoneta" amb bancs de fusta on viatjàvem 21 persones apretadíssims).

A Luang Prabang s'estan celebrant una mena de curses de barques justament ara, i es poden veure a qualsevol dels dos rius. Les barques que fan servir són llarguíssimes i primes i els remeros van a toc de pito i de plateret. És el primer cop que veiem una cosa semblant :O

Llogar una bici (1$ al dia) et permet perdre't pels carrers de la ciutat i veure cases de fusta guapíssimes (ideals per muntar un negoci), tallers varis, gent jugant a la petanca amb el Mekong de fons, llibreries, i més restaurants i cafès. Un d'ells molt recomanable, el Tamarind, que està just darrere del Wat Nong i que et permet provar autèntic menjar laosià. El porta una guiri "integrada en el medi" que amablement t'explica tots els plats que demanes. La carta també inclou interessants explicacions sobre el menjar laosià i la seva preparació i sobre la vida dels monjos als temples. Et fot una mica de clavada (no és molt car però les racions són escasses) però va força bé per conèixer la cuina d'aquest país i tenint en compte que la majoria de restaurants de Laos s'estan "especialitzant" en menjar occidental (principalment francès), tailandès o xinès val molt la pena. A més, després a la nit només has d'anar al mercat, que està ple de parades de menjar, i triar en funció del que has aprés al migdia i evidentment molt millor de preu!!!

A la ciutat més important del nord de Laos s'hi continua respirant calma i tranquil·litat. En realitat és també més un poble que una ciutat, plena de temples en actiu, plena de monjos (més que a la capital fins i tot) que passegen pels carrers sota paraigües des de primera hora del matí quan la gent els hi ofereix menjar (ells tenen prohibit cuinar així que s'alimenten gràcies a la caritat de la gent). Nosaltres vam arribar aquí a les 6, després de passar tota la nit en un bus incòmode i ple de caixes i paquets, just a temps per veure a tots els monjos recollir les ofrenes.

A part de monjos a LP hi ha un munt de carrers i carrerons, palmeres i vegetació selvàtica, i restaurants i cafès encantadors (fa mesos que no esmorzàvem crusans com els de Laos). Herència francesa imaginem, i producte d'una evolució turística coherent perquè tot aquí està fet amb molt bon gust i sense trencar l'harmonia i l'atmosfera de pau que s'hi respira. A més de ser molt tranquil per cert, a Luang Prabang es pot dormir en guesthouses per 2€ l'habitació (més que correcte i on ens hem ficat nosaltres) o en hotels colonials de luxe per 150. I tot això envoltat pel riu Mekong i el riu Nam Khan que són una part principal de la vida d'aquesta ciutat. Cap al vespre, quan marxa el sol pesat, es munta un mercat al carrer principal de menjar i objectes de regal de cara al turista i es pot sopar a la vora del riu.

A una hora en tuktuk des de LP (2€ anar i tornar si t'ajuntes un grup de 4-6 persones) hi ha unes cascades que acaben en forma de piscines naturals on s'hi pot fer més d'una capbussada. L'excursió no està mal i l'entorn és molt guapo. Això sí, els pocs o molts turistes que estem a Luang Prabang, depèn de com es miri, venen aquí així que a primera hora de la tarda les piscines estan a tope.

I a partir d'aquí la idea es pujar fins a Nonk Kiaw amb barca pel riu on diuen que hi ha uns paisatges impressionants.

PD: Avui no perdonem el massatge!!

Tot i que encara no ens hem fet el massatge del que parlàvem en l'anterior post, ja hem anat a fer les visites de rigor de Vientiane. Es clar que es fan ràpid...

Temples budistes, pagodes, un arc de triomf una mica fet caldo i algun que altre edifici oficial és el que et vas trobant mentre passeges per la ciutat encara que no vulguis. I entre mig un munt de monjos amb els seus vestits carbasses.

La veritat és que hem decidit passar més temps aquí a Laos que a Vietnam (tranquil·la Neus que arribarem a temps a Cambodja!!). Ens agrada la serenitat d'aquest país, és descaradament menys turístic i té tantes o més coses interessants que el país veï. Avui sortim cap a Luang Prabang (com que haurem de tornar cap a Vientiane ja visitarem aleshores el que ens falta).

Després de quasi 20 hores ficats en un autobús (una mena de chicken bus a l'asiàtica) hem arribat a Vientiane. Primeres impressions: es respira molta tranquil·litat, la gent no atabala ni persegueix als turistes tan com a Vietnam, els paisatges són increïbles i frondosos (hem canviat els camps d'arròs per boscos i jungla) i això té una retirada a Tailàndia que no ens esperàvem: la llengua, els temples budistes ... Clar que Thai està a l'altra banda del riu.

Diuen que Vientiane és la capital més tranquil·la del món i ho podem afirmar... això és més un poble gran que una ciutat amb un munt de carrers sense asfaltar, poc trànsit i paradetes de sucs de fruites al carrer. Perseguida pel Mekong, d'edificis baixos i també d'aires francesos, i mooolt relaxada, t'adaptes al ritme ràpidament. Sopar als xiringuitos que es munten a la vora del riu a partir de les 17 de la tarda, on es poden provar els plats típics laosians i veure com cau el sol, o fer-se un massatge són les coses que penses que faràs quan arribes aquí. Les visites als temples i edificis importants les deixes per més endavant.

PD1: A les cases, als temples i a algunes botigues t'has de treure les sabates quan hi entres
PD2: Pels que venen des de Vietnam a Laos, es poden aconseguir visats de 15 dies a la frontera per 30$ (que ningú faci el burru com nosaltres i demani el visat a Hanoi on et cobren 45$, però es que ningú ens assegurava que ens el fessin fàcilment a la frontera)

Estem fent temps a Hanoi, amb una xafogor de l'òstia, per pirar cap al Nord de Laos. La nostra intenció era creuar per una frontera relativament propera a Mai Chau (la de Na Maew/Nam Xoi) però ningú des de Hanoi ens assegura que sigui fàcil entrar per allà, ni tan sols que ens deixin entrar o el més probable, que ens demanin una pasta perquè sí a qualsevol de les dues bandes. A part, aconseguir transport públic directe fins a Mai Chau ha estat impossible. És un dels problemes que li veiem a Vietnam, o t'agafes una moto per anar per on vulguis al teu aire, o has de seguir la típica ruta que fa tothom (a menys que estiguis disposat a perdre molt de temps i molta paciència per anar d'un lloc a un altre). Ells per tot t'encolomen transport privat (= car).

Total, que canviem els nostres plans perquè no ens queda més remei que anar amb bus de Hanoi a Vientaine i d'allà pujar cap al nord de Laos, per fer la ruta al revés i després tornar a baixar :(

Quan acabem amb el Nord de Laos tornem a entrar a Viet Nam des de Savanakhet(Laos) fins a Hué(Vietnam) i anirem baixant cap al Sud fins a Ho Chi Minh i d'allà creuarem a Cambodja pel Delta del Mekong. Sempre i quan, ens deixin creuar les fronteres allà on volem!!! This is Asia :S

Tothom qui ve a Vietnam va a Halong Bay. Tothom. Però és que és per descomptat, un lloc preciós i imprescindible. Davant la costa vietnamita, a la badia de Halong, hi ha fins a més de 2.000 illots que surten de l'aigua com si fossin monòlits gegants i prehistòrics i tu vas navegant pel mig sense poder veure mai l'horitzó de tants que n'hi ha. Relaxant, bucòlic quan et creues amb pescadors, i soprenent. Ni esperàvem tantes muntanyes enmig del mar, ni tanta vegetació, ni tantes coves, ni veure el sol pondre's des d'un kayak enmig de muntanyes verdes (i sense càmera).

La manera més fàcil de visitar la zona (i la més barata diuen) és fer-ho amb un tour organitzat des de Hanoi. Vaixell, guia, àpats inclosos i la típica frase que odiem de: Tens una hora per fer això, després mengem, després bla, bla, bla. I com que tothom ho fa així al principi ens vam cagar quan vam veure tants i tants vaixells al port de Halong City. Per sort però, la badia és tan gran i hi ha tantes illes que un cop emmig del mar no et creues amb "ningú" més. I confessem que pel preu que hem pagat hem rebut més del que esperàvem i tot i la sensació kitsch de "vacaciones en el mar" hem disfrutat de les vistes i de les tumbones del vaixell com a crios.

A tot això hi hem d'afegir que tot i la pluja dels últims dies ha fet un sol esplèndid i hi havia lluna plena!!! Parlant del temps per cert, fa uns dies corria un tifó per aquesta zona i ens vam trobar que a Cat Ba Island part de la carretera estava inundada. Així que ens va tocar baixar del bus, fer un tros de la carretera amb barca i després continuar amb un altre autobús.

PD: Els tours inclouen, si vols, un estada a Cat Ba Island on es pot visitar el Parc Nacional. Ens va semblar curta la passejada de dues hores enmig de la jungla (una calor... pitjor que la sauna) però com que et fan anar a toc de pito :S En teoria tot es pot fer per lliure, si algú ho ha fet que ens expliqui què tal, però imaginem que ara que és temporada altíssima segur que t'has d'acabar afegint a algun grup.

Encara que sembli impossible tanta moto no converteix aquesta ciutat en un lloc estressant i nosaltres continuem aquí encantats de la vida. Ah, per creuar el carrer s'ha de mirar fixament als motoristes i fer contacte visual. Després passes amb decisió. No saps com però ells t'esquiven a tu i tu a ells. Fàcil ;)

Un altre cosa que et pot passar a part de ser atropellat es perdre't per l'Old Quarter entre tant carreró, de nit tots iguals, estrets i amb cartells en vietnamita (normal). M'explico. Ahir el Pep va sortir a fer un tomb i no va tornar fins al cap d'una hora, tot suat. El tio s'havia perdut, no se'n recordava del carrer del hostel, ni del nom, ni portava cap mapa etc etc etc... Avui per si les mosques li he cosit a la samarreta el seu nom i l'adreça de l'allotjament per si li torna a passar ;)

I no ens oblidem de tota la gent que ha escrit algun missatge, aquí a la loli, o que ens ha escrit algun mail després de veure el Km33. Moltes gràcies a tots per la sinceritat i pels ànims, intentarem contestar-vos mica en mica. Mentrestant, bones vacances als que esteu a punt de marxar que sembla que sou molts!!!

El barri antic (Old quarter) de Hanoi et fa saltar en el temps i només sortir de l’estació de trens sembla que hagis arribat al Vietnam del protectorat francès. Es barregen els aires de l'antiga Europa amb l'habitual modernor asiàtica que per sort, aquí és molt més discreta que a d'altres capitals com Bangkok o Beijing. L'atmosfera que hem trobat és de moment encantadora i la ciutat enganxa des del principi, sobretot per aquesta barreja tan equilibrada d'east meets west. Definitivament Hanoi agraeix ser passejada amb calma, esquivant els MILERS de motos, i vista des d'un tamboret de fusta, assegut en un bar, entre carrerons estrets i laberíntics plens de gent amb els típics i clàssics barrets vietnamites venent fruita. Per cert, no para de ploure.

Quin desastre. Hem estat els últims 4 dies amb el rellotge marcant l'hora de Xina en comptes de la de Vietnam i anar una hora per davant de la resta... pot ser problemàtic. De fet, quan vam creuar la frontera vam preguntar-nos si no havíem de canviar l'hora però res ens indicava que així fos així que vam oblidar-nos del tema fins que avui, que havíem d'agafar un bus per anar cap al poble de Bac Ha, ens hem trobat amb un pollastre d'aquests que després recordes tot sovint. Com que l'autobús sortia a les 7 del matí vam comprar el bitllet el dia abans però avui, un cop a puestu, el conductor no ens acceptava el tiquet. I nosaltres que no tornem a pagar. I ell que m’heu de pagar. I s'ha liat una... Sort que els vietnamites són petits i esquifits perquè ens han començat a rodejar tot de paios que volien intervenir. Al final hem vist que o pagàvem o d'allà no marxàvem. Però no enteníem res, quin timo dèiem. I no ha estat fins 2 hores més tard que ens hem adonat de tot plegat, sobretot de que la culpa era nostra i no del conductor perquè havíem agafat l'autobús de les 6 del matí en comptes del de les 7. Burrus... El nostre orgull viatger, que inevitablement hem anat acumulant durant mesos, se n'ha anat a prendre pel cul literalment.

Anècdotes a part, hem anat fins al poble de Bac Ha (a uns 100 km. de Sapa) perquè cada diumenge s'hi celebra el mercat més gran i important de la zona. Actualment això es pot traduir en el mercat on els guiris van a comprar records, robes i barrets i alguns locals aprofiten per intercanviar coses i comprar verdures. Lluny deuen quedar els dies en què aquí s'hi venien búfals, porcs, cavalls i licors i ara mateix el mercat de Bac Ha està una mica desperdigat i hi ha més parades de teles que de qualsevol altra cosa. Vaja, que hem vist mercats molt més autèntics que aquest. Més enllà d'això però, els diumenges a Bac Ha són un aparador perfecte per observar la manera de vestir de les diferents ètnies de la zona, on destaquen els Flower Hmong que vesteixen amb robes que tenen més colors que l'arc de sanmartí. Increïbles els detalls, les arracades, els mocadors al cap i els somriures. Els Hmong són simpàtics però tímids i intenten passar inadvertits entre tanta càmera digital però evidentment, això ho tenen cada vegada més difícil (carretades i carretades d'autobusos arriben cap aquí).

Gran idea la d'un paio per cert, que anava amb una mena de polaroid digital. Es va convertir en el fotògraf ambulant del poble. Totes les dones es posaven guapes i es plantaven davant la càmera entre avergonyides i nervioses per recollir la seva "instantània" que ell amablement els hi regalava. Veure la cara de felicitat de les dones amb la seva foto no té preu!!

I per últim, marxem de la zona de Sapa amb un record bastant agradable de les "ètnies" que hi habiten. Són en general molt carinyosos i encara pots trobar gent més interessada en xerrar amb tu i saber coses de fora que no pas en què li compris els típics souvenirs que el guirisme els hi ha obligat a vendre canviant els seus hàbits.

Ja estem a Vietnam! Paisatges verds i frondosos, gent somrient, carreteres tallades per esllavissades i rollitos de verdures fets amb paper d'arròs. La nostra arribada va ser tranquil·la però accidentada. Després de passar 12 hores en un bus vam esperar a que obrissin la frontera xino-vietnamita durant una hora. A destacar que entre frontera i frontera has de creuar un pont de mig kilòmetre. Tu, la teva motxilla i terra de ningú. Aquestes situacions tenen algo de romàntic i aventurer que mai deixarà de sorprendre'ns.

El bus que ens portava de la frontera a Sapa (primera parada) va haver de parar-se a mig trajecte. Hi havia hagut una esllavissada i van trigar més de 3 hores en obrir pas. A destacar aquí la quantitat de turistes que esperàvem a l'ombra de la carretera (a diferència de Xina, això està a tope de guiris), bastants espanyols i catalans inclosos.

Un cop a Sapa, terra d'arròs i ètnies vàries, ens sorprèn la gent (mooolt simpàtics) i la seva manera de vestir, l'arquitectura (d’aires francesos evidentment), els búfals i els paisatges. Una moto ens ajuda a anar a amunt i avall (5 dòlars al dia) i perdre'ns per camins on no hi ha ningú, amb tots els camps i els búfals per nosaltres. L'experiència és més que recomanable i una manera de fugir del poble que és molt turístic i ara mateix està tot a tope. A més, els locals, per molt tradicionals i autèntics que se'ls vegi, són més vius que la gana i demanen calers per tot (i nosaltres encara no hem canviat el xip). Avui una nena de menys de 12 anys ens parlava en un castellà perfecte... ¿cómo estás? ¿pulseras? Barato...

PD: Per cert, animem a més d'un "modisto" que faci una ullada a la manera de vestir de les diferents ètnies del nord de Vietnam perquè són super fashion de la muerte ;) ...de debò.

PINGYAO
Yamen Hostel
69, Yamen Dajie
Hab. Doble amb bany compartit 80 RMB
Impecable, tranquil, amb internet gratis, l'staff super agradable i uns sofàs vermells increïbles que et fan oblidar el que tens a casa. Passar dels possibles hotels xinos que hi ha pel camí (tot i que seran més baratos) i anar directament aquí.

XI'AN
Shuyuan Youth Hostel
A 1 minut de la porta sud dins la ciutat emmurallada
Gran, potser amb pocs lavabos però l'staff és molt amable i els dormitoris són força grans (6 persones). 40 RMB p/p. Ben situat.

KAIFENG
Dajintai Binguan
Baratet tenint en compte que és un hotel i molt cèntric (al costat del mercat nocturn). Es pot regatejar però acostuma a estar ple. Hab. doble 130 RMB

TAI'AN
Tai Shan Hotel
Hotelazo p.m. Fora de temporada es poden aconseguir descomptes de fins al 50% posant cara de pena. Nosaltres vam pagar 180 RMB per una habitació doble amb bany, tovalloles, tv, secador... Es car per ser Xina però l'únic decent que vam trobar

SHANGAI
Hiker Youth Hostel
Jiangxi Road, 450 (a prop del Bund)
Hostel molt recomanable, net, amb dormitoris de 6 persones noves i impecables. També té Wi-fi. 50 RMB p/p en dormitori

HONG KONG
Garden Hotel. A les Mirador Mansions
Imagineu un edifici de 15 plantes amb 100 portes a cada planta. La majoria d'aquestes portes són hotels o restaurants així que es pot començar per un pis i anar mirant on es pot dormir. Nosaltres vam acabar al pis 13, pagant 65 HK $ p/p per una habitació de 6 amb banys compartits. Creepy però barato

YANGSHUO
Bamboo inn guest house
Està en un carreró fàcil de trobar que dóna al carrer peatonal de Xi Jie.
Lloc tranquil, força net i amb habitacions dobles amb bany barates (60 RMB). Té internet gratis i les excursions a Longshen són fins i tot més barates que les del Youth Hostel que està a prop.

CHENGDÚ
Mix Hostel
Una mica allunyat del centre però amb wi-fi, possibilitat de contractar bitllets i permisos per Lhasa i unes dutxes, compartides, genials. Hab. doble per 60 RMB amb carnet d'alberguista internacional.

LHASA
Kirey Hotel
105 Beijing Donglu
Hotel gran i destartalat amb banys que és millor evitar. Però et renten la roba gratis i les dutxes no estan gens malament. El problema és que com quasi tots els hotels de Lhasa sovint està ple i sembla que no fan reserves per estrangers. Hab. amb dos llits per 60 RMB

Pentoc Guesthouse
Més cèntric que el Kirey però sense servei de bugaderia. Ni millor ni pitjor que l'altre, dutxes i banys bastant intocables però un llit en dormitori de 4 només costa 25 RMB p/p. Si es té pressupost ajustat, endavant.

GYANTSE
Jian Zang Hotel
70 RMB per habitació doble amb bany
Regatejant s'aconsegueix una habitació amb bany impecable a preu d'hotel cutre. Les dutxes de les habitacions però, no funcionen.

ZHONGDIAN
Shangri-la Traveler Club
15 RMB p/p en dormitori
Barato, barato, barato. Tot i que com sempre els lavabos són una mica així, les dutxes estan força bé (això sí, sembla que l'aigua calenta s'acaba ràpid). Ah, serveix per comprovar que dormir sobre un tatami de 2 cm. no és tan incòmode (no voldreu un matalàs d'aigua per 1,5 € la nit no?)

LIJIANG
Old Town Youth Hostel
Dormitori 20 RMB p/p
Guapo, al principi de la Old City. Els dormitoris són genials però el nostre donava al carrer i si no es tenen taps per les orelles, millor evitar-lo. Total, Lijiang està ple d'allotjaments (tot i que s'omplen fàcilment en temporada alta).

DALI
Old Dali Inn
Hab. doble per 60 RMB
Gran, bastant guapo i amb un esmorzar buffet per 10 RMB. Dutxes p.m. També lloguen bicicletes i venen bitllets de bus. Internet és gratis

KUNMING
Camelia Hotel
154 Donfeng Donglu
Hotel "de luxe" que té habitacions dormitori a la tercera planta per 25 RMB per llit amb carnet d'alberguista internacional. Les dutxes i banys estan impecables i a més té "cuina" i un esmorzar buffet per 15 RMB. El Consulat de Laos està dins el mateix hotel pels que vagin cap allà i també vénen bitllets de bus a Hekou (frontera amb Vietnam) i fan vises per Vietnam al mateix preu que al Consulat Vietnamita (que està a uns 15 min. caminant) així que un es pot estalviar la passejada.

És una de les moltes raons per les que Xina mereix una visita.

Estils i menjar
Amb lo gran que es Xina hi ha molts estils diferents de tipus de cuina, encara que en general es fa una divisió entre nord (famós ànec i estofats mongols, predominen els fideus), oriental (peix i marisc), occidental (desataca la cuina picant de Sichuan) i la del sud (la de Cantón que és la que es coneix a la resta del món, i aquí és on predomina l'arròs). A Xina es menja bé i de tot. Hi ha molta verdura i fresquíssima, brots i germinats de tot tipus (a destacar uns de pèsols que estaven boníssims), ous de tot tipus (ànec, gallina, codorniu) i fets de moltes maneres (bullits amb té i herbes perquè agafin color i gust especial, o enterrats durant mesos amb cendres i així fermenten... tenen un gust una mica fort).

Arròs (molt arròs), pasta d'arròs o de blat (lamian, literalment fideus estirats. És un gust veure com els fan), masses vàries farcides (verdura, carn, ...) de diferents formes (boles, empanadilles) fregides o simplement fetes al vapor o amb sopa. Tofu i infinitat de varietat de bolets (Des de fa més de 2000 anys per temes religiosos i per influència hindú existeix una cuina vegetariana molt important). Ah, infinitats de sopes.

També es menja qualsevol tipus de carn, la de granotes, mapaches, rata o llengua d'ànec, tendons, esquirols... passant per tot tipus de bèsties imaginables, de fet hi ha infinitat de menjar que no sabem què era i t'hauries de passar anys per arribar a provar-ho tot. Tot és qüestió de costums, és a dir, que no s'ha de fer fàstic a res sense provar-ho. Com diu la dita xinesa... tot el que tingui 4 potes i no sigui una taula es menja ;).

La paella pel mànec
Per estalviar energia (llenya) a l'hora de cuinar, quan en aquest país eren tots pobres es va agafar el costum de tallar tots els ingredients ben petits i amb un cop de foc cuinar-los tots junts. Avui en dia això encara es manté i és un plaer entrar a una cuina i veure com cuinen a foc viu amb el wok i amb només palillos i un cullerot. Altres tècniques són la d'escaldar, fer al vapor o bullir... Gairebé sempre deixant en un punt cru les verdures i hortalisses (fantàstic!) .

A l'hora de cuinar fan servir moltes espècies i en general el menjar acostuma a picar. A destacar el picant de Sichuan. Si no vols que piqui molt: bu tai la (no molt picant). Fan servir molt l'all i el gingebre. Per cert, que els bitxos que tan piquen són els mateixos que van sortir d'Amèrica.

A taula
Normalment el que et trobes a taula són palillos, un bol i una tassa pel té que et van reomplint. Moltes de les cartes, si és que n'hi ha, només estan en Xino (normal), per tant el millor és aprendre uns quants caràcters xinesos per saber què s'està demanant. Saber com es diu o escriu fideus, arròs, diferents tipus de carn, ous, fregir, sopa i algunes verdures et treu d'algun que altre "apuro". Encara que no sempre funciona. Un cop tot contents vam reconèixer el caràcter de pollastre i arròs i mmmmm "cambrer, ja trigues que portem gana"... La nostre sorpresa va ser que va venir amb un esplèndid guisadet de potes de pollastre amb les seves ungles i tot, acompanyat amb arròs... ei!, estava deliciós. El caràcter potes no el teníem controlat ;)

Una altra opció (molt bona) és entrar a la cuina i començar a assenyalar, però en aquests casos és millor pactar el preu abans. A la majoria de llocs tenen els productes a la vista i la mar de frescos.

I molts cops, quan no pots entrar a la cuina tan alegrement i quan no tens ni idea de que demanar, doncs proves a dit sobre la carta i ja t'ho trobaràs. També s'ha de dir que hi ha força llocs amb la carta en anglès –als llocs turístics- però normalment en aquestes cartes els preus és probable que estiguin inflats.

(Estem a Kunming esperant els nostres visats per Vietnam. Ens hi plantem el 3 d'agost)

51 dies a Xina. 51 dies veient coses increïbles i completament noves als nostres ulls. Però també 51 dies barallant-nos amb els xinos. Durant l'últim mes i mig hem anat cantant les meravelles d'aquest país, arquitectòniques, artístiques... però ens hem "callat" les dolentes. Primer per por a ficar la pota, per por a que la primera impressió fos equivocada i després perquè a una de freda, segueix una de calenta i que no ens agradin la majoria dels xinos, no vol dir que no ens agradi Xina. L’idioma també et tanca moltes portes però el que volem transmetre va més enllà de la comunicació i és el caràcter de la gent.

Concretem. Hi ha gent encantadora, i gent que simplement té ganes de practicar el seu anglès o gent que et veuen perdut i t'intenta ajudar encara que no puguis comunicar-te de cap manera amb ells. Amb aquests, xapó! Però després hi ha els xinos amb els que batalles dia a dia als busos, trens, taquilles, restaurants, botigues... i aquests han tret "el pitjor" de nosaltres. Si t'han de trepitjar et trepitgen (encara esperem que algun d'ells ens demani perdó, que sabem com es diu en xinès i ho entenem!), si t'han d'empènyer t'empenyen, si et poden prendre el lloc a l'autobús te'l prenen. No existeixen les cues, és una anarquia. Més soroll menjant no poden fer, més coses a terra no poden llençar (compte amb els peus, a vegades t'hi aterrissen trossos de pollastre, trossos de síndria, o coses pitjors), més escopinades impossible, més cridaners (sobretot els que estan de vacances) no poden ser. A que s'enriguin de nosaltres, de la nostra roba, les nostres sabates o la nostra manera d'esternudar fent el mínim soroll ens hi hem acostumat... a que ens mirin durant minuts interminables també. Cal remarcar que aquest caràcter violent i esquerp de la gent és molt menys pronunciat a llocs com el Tíbet o Yunnan... on la gent són d'un altre pasta.

La política del fill únic (que va començar al 1979) ha creat una legió de nens (!! país amb 117 homes per cada 100 dones = país agressiu) tontos, maleducats, empanats i mimats com mai ens havíem trobat enlloc. El tema lavabos és un festival de brutícia. Es pot entendre en llocs pobres però el que no s'entén és que en llocs on hi calers, els lavabos de forat a terra estiguin tant guarros (la majoria de lavabos no tenen portes i cagues a la vista de tothom, però són costums i amb això ja no ens hi fiquem, fins i tot ens hi hem acostumat).

I per últim i per acabar de rematar, no havíem vist a cap país com a Xina tantes baralles (i això que hem estat a llocs de sang calenta). Diuen que els xinos no són violents però nosaltres els hem vist discutir i estomacar-se moltes vegades, una d'elles dins d'un avió on les assafates anaven de bòlid, i nosaltres animàvem !!

A favor de la Xina podem dir moltes coses, i evidentment és un destí que no ens cansarem de recomanar per diferent, per caòtic, per gran, per divers. És un país molt segur on es pot viatjar sense preocupar-se gaire per motxilles, diners o càmeres i gastronòmicament parlant és de visita obligada. Moure's és fàcil i còmode si es viatja en tren i recomanem els poblets petits més que les grans ciutats (a part de Beijig que s'ha de veure). Segur que tot el que veuràs i observaràs a lo largo i ancho del territori xinès et sorprendrà i et farà aprendre altres maneres de viure (que comparteixen amb altres països però que val la pena destacar): com s'asseuen per descansar, paraigües o ventalls pel sol, conduir amb guants, arromangar-se pantalons i samarretes quan fa calor, viseres siderals per anar amb bici, conduir sense respectar carrils ni senyals, això sí, a la carretera no s'enfaden mai i només toquen la bocina per avisar que estan avançant, gent fent burilles, tenen una fixació especial pels peus i sabates i sempre te'ls miren, els seients de les bicicletes estan folrats amb unes teles guapíssimes, elles porten mitjons mitja de color carn, Hong Kong i el Tíbet són mons apart, els gerros de la dinastia Ming existeixen!, a totes hores pots menjar, els nens petits no porten bolquers i van sempre amb el cul a l'aire, es colen a les cues i si porten el carnet vermell del govern a sobre són xulos, pel carrer és menja bé i barato i els productes són fresquíssims, milers de graons quan es fa muntanyisme, es pot menjar tot el que tingui potes i no sigui una taula, avis amb perilles de 4 pèls són força habituals, es beu te a tota la Xina, milers de bicis, es pot fumar a tot arreu i paisatges i arquitectura mil•lenària i espectacular. En resum, s'ha de venir ja ;)