BEIJING
The Drum & Bell
Zhong Lou Wan Hu Tong, 41
Situat en una zona molt agradable, entre les 2 torres, amb una terrassa plena de sofàs i això sí, públic bàsicament expat.

Chinese Dumplings
En el carrer Donganmen cantonada amb Wangfujing
Com el seu nom indica, Dumplings farcits de tot el que et puguis imaginar. Només té carta amb xinès, així que l'aventura està assegurada. És baratíssim i molt bo.

Xiao Wang
Guanghua Dongli, 2 (no és fàcil de trobar... la zona està en obres i els carrers estan en xino jajaja)
El local és fosc, i està a cavall entre lo cutre i lo pompós, però el menjar és deliciós.
Sopa de Tofu amb bolets i unes ales de pollastre cruixents i picants (ziran jichi) que porten comí per sobre, bufff tremendes. No és barato, però diuen que el menjar és casolà i dels millors de Beijig.

Sense nom
Al Dashanzi art district, local petit amb cadires i taules de color taronja.
Baratíssim i boníssim. Carta traduïda. Les racions són enormes així que compte. Als xinos no els hi agrada que et deixis menjar... Plat que ens va encantar: pollastre tallat a daus amb cacahuets i verdures... amb una llavor q és molt refrescant, cosa que ajuda a combatre el picant (als mercats es pot comprar... en portem una bossa plena :P)

A Beijing un s'ha de perdre pels hutongs i provar les mil i una coses que ofereixen venedors ambulants o simplement en xiringuitos cutres en forma de restaurants que hi ha per tot arreu. Però el que no s'ha de deixar passar és menjar l'ànec a l'estil Beijing (Pato Pekin), preparat i tallat a la manera imperial, amb la pell cruixent i on s'arriba a controlar el % de greix que té... acompanyat de cebes tendres, cogombres i una salsa feta de pasta de mongetes fermentades.

DATONG
Al carrer del davant de l'estació de trens hi ha uns quants llocs on fan fideus amb un munt d'acompanyaments. Baratets i recomanables.

Al carrer de Nanguan Xijie hi ha un munt de restaurants (cartes només en xinès) que fan una mena de "fondues" vàries. Val la pena provar-ho.

Coffee & Tea
Està a l'únic carrer que val la pena de Datong, el del Temple de Huayan. L'únic lloc decent que vam trobar per fer un cafè (léase =descansar de les horribles vistes d'aquesta ciutat).

PINGYAO
A la ciutat antiga hi ha un munt de restaurants amb menjar occidental i plats típics de la zona. Tots són més o menys iguals però recomanem provar els Shui jian Bao i els Mountain wheat noddles with chili

XI'AN
Perdre's pels carrerons del barri musulmà, seure als restaurants de carrer i provar yangrou paomo (sopa amb fideus fins, pa esmicolat i carn de xai tendríssima, i cilantre) També venen Rou Jiamo (pa de pita amb carn fregida).

KAIFENG
Definitivament s'ha de menjar al mercat nocturn, amb milions de parades amb tot tipus de menjars. Baratet i autèntic.

TAI'AN
Just davant de l'hotel Tai Shan hi ha una sèrie de restaurants... el que queda al mig (nom en xinès impossible de transcriure aquí) té un menjar deliciós. Recomanem provar els germinats de pèsols picants (sauted pea sprouds with red pepper) , increïblement gustosos.

SHANGHAI
Al mateix carrer del Hiking Hostel hi ha un restaurant petit (471 Jiganxi) impecable, baratíssim i amb uns noddles i dumplings boníssims. A més, són super amables.

A prop del Bazar de Yuyuan, al carrer Sanpailou nº32 hi ha un restaurant cutrillo. Demanes abaix, pagues i puges a seure a dalt. Compte amb les xiaolongbao que esquitxen oli quan les mossegues (la lonely planet recomana un restaurant del mateix carrer però no feia molt bona pinta, una mica abans hi ha aquest que diem nosaltres).

HONG KONG
The Garden
Lyndhurst Terrace, 17. Central
Cafè amb pastissos i fruita + Wi-fi. Tranquil i ben decorat. En una de les zones més interessants de HK

Singapore Restaurant
Unit A. 1st floor. Astoria Blding.
24-38 Ashley Road. Kowloon
Racions enormes i tranquil

Cadena de sushi amb el logo del matutano dolent
Suuuuuuuuuuuuuuuushi!! Et van passant plats per davant que són tot un vici. Recomanem el sushi amb gamba arrebossada a dins, els de truita amb miso i els clàssics makisushi.

Per pressupostos més alts que el nostre, Hillwood Rd. està ple de restaurants japonesos i coreans a quin amb més bona pinta.

YANGSHUO
Kelly's Place
Ens encanta aquest lloc! Tranquil, amb un menjar de-li-ciós i fora del concorregut Xi Jie, que de nit és com Lloret. Provar el Sweet & Sour pork, els dumplings, l'albergínia a l'estil Hong Shuan (o algo així). De fet, segur q qualsevol cosa que es demani està bona i la Kelly és un encant.
Per trobar-lo s'ha de creuar el pont que hi ha al final del carreró del Bamboo Inn.

CHENGDÚ
El menjar de la Sichuan és famós i molt picant. Com que els restaurants petits no tenen nom o el tenen en xinès, recomanem passejar i buscar. Sinó, el restaurant que hi ha sota del Tibet hotel, aprop del Mix Hostel, és caret però té molt bon menjar. I curiosament, al Mix Hostel també es menja bé (almenys les especialitats de Sichuan) i és econòmic. Les sopes estan boníssimes i el Sichuan Hui Guo Rou o el Gong Bao Ji Ding (plats amb de porc o pollastre) també.

LHASA
L'omnipresent mantega de yak del Tíbet!! S'ha de provar el bo cha que és el té de mantega de yak (tothom el prova però ningú repeteix...), el bobi que és un pa sense llevat farcit de carn de yak i/o verdures (atipa molt). També abunden els momos (farcits de verdura o de carn de yak) ja siguin fregits o en sopa i el chang (alcohol de civada fermentada).

Hi ha un munt de restaurants amb menjar occidental, més cars però agradables. Per provar menjar tibetà s'han de buscar els llocs petits i lletjos, però amb encant, que normalment no tenen nom.

Summit Café
Wi-fi, sofás, cafès i pastissos. Car (comparant preus tibetans) però còmode i tranquil.

A la cantonada Beijing Donglu amb Zangyi Lu al vespre es munten unes parades de pinxos més que recomanables. Cada pinxo, 1 RMB. Patates, bròquil, pollastre, bolets, peix, empanadilles... tot amb picant a gust del consumidor. Es menja en taules de plàstic al carrer i està tot deliciós.

Al migdia als carrers que donen al circuit de Barkhor es poden trobar dones tallant patates que fregeixen en un wok i que serveixen en bosses de plàstic amb sal i pebre. 1 RMB la bossa. Boníssimes!

Daxia Family Hotel
En un carrer que dóna al Circuït Barkhor, és un hotel però a la planta baixa té unes quantes taules grans on es pot menjar, bé, còmode, tranquil i barato.

ZHONGDIAN
Potala Log Cabin
Al carrer que porta de la ciutat nova a la ciutat antiga
Ben decorat, plats gegants i preus correctes.

Khampa Caravan
Heping Lu
Bon menjar, bona presentació i tranquil al migdia

LIJIANG
Naxi Family Cafe
70 Xinyi Jie
Dins la ciutat antiga, familiar, baratet i petit. Es poden provar plats típics de la zona i aconsellem demanar algo que porti pernil (típic de Yunnan).

Ma ma Fu
Mishi Xiang
Aquí es pot provar de tot, té una terrasseta al costat d'un canal la mar d'agradable i el Naxi Sandwich no està malament. Diuen que el pastís de poma és immillorable... nosaltres diem que està bo, però tampoc mata.

Sakura Cafe
Dong Dajie
Japonès, coreà, xinès... Immens, molt sorollós a la nit però el menjar és bo, les racions grans i els preus coherents

Prague Cafe
18 Mishi Xiang
Lloc tranquil, amb un munt de revistes, sucs, batuts, pastissos, entrepans... i internet

DALI
Bamboo Inn Cafe
71 Renmin Lu
Wi-fi gratis, tranquil i tot tipus de menjar, des de tibetà a occidental passant pel xinès

The Sweet Tooth
Boai Lu amb Renmin Lu
Local portat per gent sorda, tranquil i amb uns pastissos increïbles. Els que ho porten són els més simpàtics de tot Dali i un inverteix en la seva "inserció" molt a gust

Jack's Café
Boai Lu
Pastís de xocolata bo i Café bo. Wi-fi pagant però amb molt bona connexió

Al final de Huguo Lu (la part ja no turística, passat Wenxian Lu) està plena de paradetes de pinxos i de restaurants amb les verdures al carrer. Tries a dit, seus i pagues al final. Recomanem l'últim baixant a mà dreta, en especial els plats que fan amb bolets. Osti que bons, i cada dia pots provar uns bolets diferents perquè tenen infinitat de varietats. La part turística de Huguo Lu està plena de restaurants occidentals... qui vulgui pizza o tuna sandwiches aquí podrà triar i remenar.

KUNMING
Wei's Pizza
En un carreró de Tuodong Lu
Ens han fet esperar per la pizza però estava bona bona. Els plats xinesos també estan molt bons i es poden provar especialitats de Yunnan com el qiguoji

Zhenxing Fandian
Dongfeng Donglu amb Beijing Lu
Carta super extensa i un bon lloc per provar plats típics com el qiguoji (caldo i pollastre) o els "fideus creuant el pont" (guoqiao mixian) que tenen una història molt divertida i no estan malament.

Ple de gent, ple de barrets, ple d'empentes, ple de cistells i els cistells plens, ple de verdures, ple de somriures, ple de sorra, ple de bicis, ple de bitxos, ple de dones bai, ple de naps fàl.lics, ple de colors, ple de cinturons i sabates brodades, ple de balances, ple de regatejos... caòtic i autèntic

PD: Diuen que el mercat de Yousuo és el més gran de la província de Yunnan.

Hem canviat l'atrefagada vida de Lijiang per la relaxada vida diària de Dali. Total, aquí també hi ha ciutat antiga, muralles, carrers de pedra i restaurants i cafès por doquier... i tot i que no és tan bonic com Lijiang, és més tranquil i ho preferim. A més, l'opció de llogar una bicicleta i recórrer carrers i camins, tants com vulguis, i arribar a poblets petits que estan a la vora del Llac Er Hai que ofereixen imatges bucòliques brutals és temptadora.

En concret ens hem acostat per una carretera més o menys decent fins al poble de Xiadu, des d'on es pot agafar el ferry per creuar el llac. D'allà hem escollit sense cap mena de criteri un carreró estret que ens ha portat fins a la vora del llac, i d'allà hem continuat, sempre cap a la dreta fins que ja no sabíem on érem, on anàvem ni d'on veníem. Perduts entre camps d'arròs, camps de blat, albergínies, i bitxos per les salses picants de veritat... hem trobat un munt de gent currant (no com nosaltres, però això ja és habitual :P). Ha valgut la pena, tothom qui ens anàvem creuant ens saludava -ni haaaao- i la càmera no donava abast. Retrobar el camí de tornada ha estat més fàcil del que pensàvem, una dona que treballava al camp i que ens ha vist cara de perduts ens ha assenyalat un caminet. Mitja hora més tard sortíem a la carretera que va cap a Dali.

La tele, la ràdio... loliplanet s'està tornant mediàtica!!! Fa uns quants dissabtes, al programa TOT ÉS COMÈDIA (dissabtes al matí a Ràdio Barcelona-SER) ens van fer una entrevista la mar de simpàtica. Si algú té ganes de sentir-la que prepari paciència, pesa 12 M!! Està aquí.

I també sortirem a la tele! Dilluns 7 d'agost, a TV3, a les 23.00 h, al programa Km 33. A part del capítol de Brasil (on sortim nosaltres fent el burru), també recomanem els altres capítols (i que consti que no ens paguen fer publicitat eh...). Més info dels dies que vam passar amb els de la tele aquí i aquí ;)

PD: Gràcies als de la ràdio i la family que han fet possible que pengem aquesta entrevista

La ciutat antiga de Lijiang deu ser en aquests moments la més popular del sud-oest xinès. Bonica, amb una arquitectura tradicional molt ben conservada, infinitat de restaurants, cafès i botigues i per variar, incontables grups de xinesos que estan de vacances. Mentre que a primera hora del matí Lijiang és un lloc tranquil i encantador, a les nits es converteix en un lloc massificat on la música, les dances tradicionals i la gent es barregen sense cap mena de lògica. En resum, és un lloc recomanable que l'únic problema que té, és que és massa turístic. Una llàstima...

De totes maneres és una visita obligada, entre d'altres coses perquè és la capital de la cultura naxi (una de les ètnies d'aquesta província) que té més 10 segles d'història i un munt de coses que la diferencien de l'ètnia Han (els xinos tal qual els coneixem nosaltres), com per exemple una escriptura basada en jeroglífics. Gràcies als naxi, Lijiang és un laberint infinit de carrers, amb canals d'aigua, arbres i ponts de pedra encantadors.

Molt a prop de la ciutat antiga (s'hi pot anar caminant) hi ha el "parc de l'estanc del drac negre" on encara es poden trobar xinesos fent tai-chi. El lloc està ple de caminets empedrats per perdre's i és una visita totalment recomanable, a més del lloc on fer una de les fotos més típiques d'aquest país (veure l'última).

PD: Zhongdiang (veure post anterior) deu aspirar a convertir-se en una mena de Lijiang... afanyeu-vos a venir abans de que sigui massa tard!
PD2: El camí entre Zhongdiang i Lijiang és preciós. Els paissatges són genials i es van creuant poblets d'ètnies vàries molt guapos.

Abandonat el Tíbet ens plantem a la província de Yunnan (que reuneix fins a 28 ètnies diferents), començant per un poblet encantador que es diu Zhongdiang. Aquest lloc sembla haver canviat en els últims anys i ara mateix té una part antiga molt interessant, plena de carrers empedrats, cases de fusta, restaurants decorats amb més gust que a qualsevol altre part del país i una plaça central on s'hi poden veure dances tradicionals. O almenys això és el que ens vam trobar nosaltres ahir ;), tot el poble reunit i dançant durant més de 2 hores. En general es respira un ambient relaxat i tranquil, fa fred -encara estem a 3.200m- i tot i els grups de turistes, ens hi hem sentit molt a gust.

A destacar... paradoxalment la ciutat antiga és actualment la part més nova amb un munt de cases que s'estan reconstruïnt. Possiblement seran hotels, restaurants o botigues de souvenirs però els edificis mantenen l'estil del Zhongdiang de fa anys i això s'agraeix. Si algú s'anima a muntar un xiringuito en aquest lloc remot, hi ha cases en lloguer.

Yunnan s'ha mantingut des de sempre una mica aïllada de la resta de Xina i possiblement per això, encara es poden trobar tribus vivint i vestin de formes tradicionals. El caràcter de la gent és molt diferent, són molt més amables, i tenim la sensació que la qualitat de vida d'aquesta zona també és millor.

Aquest és el temple més sagrat del budisme tibetà. Després de ser construït es va saber que estava situat just sobre una diablesa que vivia sota Lhasa. Per evitar que la diablesa s'aixequés es van construïr 12 temples i monestirs més en punts estratègics, a sobre de les diferents parts del cos de la diablesa.

Actualment el temple és visitat per milers de peregrins i és el centre del circuït de Barkhor. La veritat, per dins és una meravella... ple d'estatues de budes, espelmes fetes de mantega de yak i una terrassa amb unes vistes fantàstiques.

Després d'11 dies al Tíbet (país que definitivament se'n mereix molts més) aquí va un poti-poti d'idees.

Una mica d'història per situar-nos...

-El Tíbet va ser un país més o menys independent fins al 1949. Tot i que va haver-hi invasions mongoles - cap al 1600 - i britàniques -1904- el país va aconseguir mantenir la seva identitat cultural. (explicació grosso modo total)

-A partir del 1950 Xina va creure necessari "alliberar" als tibetans de la seva independència per reunir-los sota la "Gran Patria Común" pelant directa o indirectament a més d'un milió de tibetans. El Dalai Lama (que vol dir "oceà de sabiduria") va haver d'exiliar-se a la Índia igual que 100.000 tibetans que van veure's forçats a abandonar el seu país i es va destruir quasi tota l'herència cultural tibetana. Fins el 1960 hi havia 2.700 monestirs i temples tibetans, l'any 78 només en quedaven 8.

I actualment....

-La relació entre xinesos i tibetans es tensa, i es nota. De fet, els tibetans ja no busquen la independència sinó una autonomia real. La historia se repite :(

-Hi ha un fluxe d'immigració xinesa brutal a aquesta zona (RAT) i la sensació és que hi ha més xinesos que tibetans. Aquesta és una de les províncies més pobres de la Xina i la majoria de tibetans viuen en zones rurals perquè les ciutats estan literalment colonitzades per xinesos i els seus negocis. El tren que arriba fins a Lhasa i la millora de les carreteres que s'està duent a terme no milloraran la situació.

-Hi ha presència militar xinesa a quasi tot el territori i els estrangers hem d'ensenyar els nostres passaports cada dos per tres i tenir permisos per viatjar a certes zones.

-Els paisatges són únics i espectaculars. A destacar els immensos camps de flors grogues, el cel, els muntanyots i els núvols.

-Els tibetans continuen vestint de forma tradicional, enfilant llana mentre caminen i vivint del camp i els ramats de cabres, yaks i ovelles.

-És molt curiós veure tractors carregats de gent, ho fan servir com l'autobús

-El Tíbet fa olor a mantega i a encens

-Banderes de pregàries a tot arreu penjades de fils, de branques, als ponts, rius i carreteres perquè el vent se les endugui. Romàntic no?

Abandonem l'Everest camí del Nam-Tso Lake, més enllà de Lhasa. Tot i que abans de començar aquesta ruta vam haver de pagar uns 200 kuais per aconseguir els permisos necessaris per viatjar fora de Lhasa (tampoc els tibetans tenen llibertat de moviment dins el seu propi territori i ells també han de demanar aquests permisos) sospitem que l'agència s'ha embutxacat els diners i estem viatjant sense els papers de rigor. Sinó, no s'entén que el nostre conductor eviti les carreteres asfaltades i ens porti per uns camins de cabres inacabables que ens destrossen el cul. Deu ser la seva manera de boicotejar la burocràcia xinesa... i tot i les incomoditats, a nosaltres ens permet veure el Tíbet profund a través d'aquestes rutes secundàries.

Acabem el dia al Nam-Tso (entrada al parc 80 kuais p/p), el llac més alt del món segons diuen (a 4.800 m.). Els paisatges són espectaculars però el lloc és massa turístic. La posta de sol val molt la pena així que recomanem fer nit al costat del llac.

Sortim de Lhatse a les 6 del matí. Ens esperen 6 hores per arribar al monestir de Rongbuk i d'allà una caminata de 2 hores fins al Camp Base de l'Everest (EBC). La carretera ja no està asfaltada i el trajecte és bastant dur però els paisatges, si fins ara eren increïbles, ara són indescriptibles.

De Rongbuk, el monestir més alt del món a 4.980m., ja es pot veure l'Everest però justament avui el dia està ennuvolat i no sabem ni on ubicar-lo. La caminata des d'allà fins al EBC (8 km) la fem en silenci, sobretot per acostumar-nos als 5.000 m. d'alçada. I un cop al camp base esperem 3 hores més fins que el cel s'obre i apareix als nostres nassos el sostre del món, la muntanya més alta, uns impressionants 8.848 d'alçada nevats i imponents. Els que estem allà reunits cridem i aplaudim quan aconseguim veure la muntanya sense ni un núvol. El viatge ja pot acabar-se, això és increïble.

Decidim dormir al Camp Base amb 4 mantes a sobre cada un, dins unes tendes on fot una rasca brutal. Però definitivament val la pena, les estrelles aquí es veuen més grans que enlloc.

De Gygantse sortim cap a Shigatse, una ciutat amb més presència xinesa que tibetana. Parem allà només per veure el monestir de Tashilhunpo, un lloc gegant amb uns murals força interessants. Dinem i continuem camí cap a Lhatse.

Lhatse és una ciutat gris, sense cap interès de cara als viatgers. La part positiva de parar aquí per això, és que aconseguim parlar amb un tibetà sobre els xinesos. És bastant delicat intentar parlar d'aquest tema perquè poses en un compromís als tibetans però hi ha un noi cec a l'hotel on ens allotgem que està encantat de practicar el seu anglès i deixar-se anar. Definitivament els tibetans odien els xinesos, els troben mentirosos, irrespectuosos, evidentment invasors. I el tren dels nassos és una putada en paraules del noi, perquè si fins ara ja arribaven un munt de xinos al Tíbet, ara el número es multiplica descaradament. També ens comenta que el govern xinès està asfaltant totes les carreteres amb l'únic interès de facilitar els viatges als grups organitzats, mentre que són famílies senceres de tibetans les que treballen de sol a sol. I nosaltres ho hem vist amb els nostres ulls. Per animar al noi li diem que a nosaltres tampoc ens agraden els xinos però sí els tibetans, i amb això el deixem la mar de feliç. I a nosaltres també, aquesta és una conversa que confirma les nostres sospites...

Una parada essencial si algú vol conèixer un poble que encara conserva una part estrictament tibetana hauria de ser Gyantse, situat en un entorn impressionant i amb l'arribada dominada per un castell (el dzong) dalt d'una muntanya. El poble en sí es bastant lletjot i sembla aturat als anys 50. Precisament això, veure com encara es manté aquest esperit rural per tot arreu, l'hospitalitat de la gent, i un monestir fascinant -Pelkhor Chode-, fan que valgui la pena arribar fins aquí. És difícil d'explicar però et sents còmode amb els tibetans. No són tan agressius com els xinesos... definitivament són un poble diferent.

La visita al monestir de Pelkor és més que recomanable... un centre de peregrinatge i pregària totalment viu. Per cert, que una cosa molt curiosa que hem pogut veure en tots els monestirs budistes és que els monjos es dediquen bàsicament a pregar i a contar calers : En realitat viuen de la caritat de la gent i cada dia milers de peregrins fan ofrenes d'encens, bitllets, mantega de yak i menjar. I encara sobta més veure que la gent que fa les ofrenes té encara menys calers que els monjos.

PD: Ens han dit que Sakya encara té una essència tibetana més autèntica, però no entrava dins la nostra ruta

Després de 6 dies de ruta pel Tíbet ja tornem a ser a Lhasa. En els propers posts intentarem explicar el que hem vist i el que hem sentit durant aquest viatge únic i totalment recomanable. A destacar a part dels paisatges, la gent. Comencem...

El primer dia vam tenir la sort increïble d'enganxar una espècie de processó en un poblet perdut de camí cap a Gyantse. Vam veure un grup de dones i homes vestits amb robes tradicionals tocant tambors i gongs, i dirigint-se tots cap a una mena de stupa. La veritat es que no va costar gens barrejar-nos amb ells, la gent era adorable, tenien ganes de compartir la seva festa amb nosaltres, els nens ens demanaven fotos, ens perseguien, reien. Els grans, més continguts però sempre amb el somriure, ens miraven encuriosits i estranyats per la nostra presència. Evidentment no érem ni serem els primers guiris que passàvem per allà, però tant de bo segueixin sempre tant hospitalaris com van estar amb nosaltres...

Teníem moltes ganes de trobar-nos aquest Tibet autèntic. El Tíbet que et trobes a Lhasa està totalment contaminat per Xina en tots els sentits, cosa que malauradament, també passa a quasi tota l'àrea tibetana, ara anomenada Regió Autònoma(???) del Tíbet.

Marxem a fer una ruta des de Lhasa fins al Camp Base de l'Everest de 6 dies...

PD: Si fa bon temps encara pujarem fins al cim i tot ¬¬

No sabem ben bé perquè però només arribar a aquesta zona se't posa la pell de gallina i comences a sentir una agradable sensació al veure als peregrins i peregrins que vénen aquí a pregar. És pura religió... però té una màgia que t'atrapa.

Al centre de la part tibetana de Lhasa hi ha la plaça de Barkhor, just davant del Temple de Jokhang, el temple més sagrat del món budista tibetà. Al voltant del temple hi ha tot un conjunt de carrerons empedrats plens de gent que circumval·len aquesta zona en el sentit de les agulles del rellotge entonant càntics i mantres.

Passejar per aquesta zona, anomenada el circuit de Barkhor és increïble. Es barrejen ètnies, pentinats, barrets, teles de colors diferents i rostres que destaquen sobre les parets blanques amb finestres decorades amb colors vius i plantes. Tot plegat fa que els ulls vagin d'una banda a l'altra sense descans.

A l'apassionant seguit d'imatges amb què et topes s'hi afegeix una música constant de veneració i pregària. D'una banda sents l'arrossegar de mans i cossos contra el terra dels peregrins que preguen davant del temple Jokhang. De l'altra una constant murmuració d'oracions, el voltar dels molinets i el soroll que fan els collars de meditacions, de 108 boletes que la majoria van resseguint amb els dits mentre canten. Recomanem perdre's hores per aquest carrers, també plens de paradetes d'antiguitats, robes tibetanes, tires de pregàries, collarets i infinitat de coses més. Una bona opció és aturar-se en qualsevol punt del circuit, apartar-se del camí i dedicar-se a observar la riuada de gent que passarà per davant durant tot el dia. El més interessant de tot plegat és adonar-se que això és un centre de peregrinatge real i aquí els turistes estrangers per sort, som minoria.

Hem estat mirant d'arribar fins aquí per via terrestre però és un merder si ho vols fer per lliure. El govern xinès dels collons no t'ho posa gens fàcil i no queda clar si hi ha zones del camí que estan restringides als turistes. Ens exposàvem a multes per no tenir els permisos i el transport és bastant limitat (hi ha l'opció de contractar un 4x4 via agència, tot arregladet, però això són molts calers). Així que hem passat pel tubo i hem agafat un avió perquè fins i tot els bitllets de tren són complicats d'aconseguir.

El primer dia que arribes al Tíbet has d'anar amb compte amb l'alçada. Lhasa està a 3.700 m. i el més normal és tenir una mica de mal de cap i notar-se molt cansat. Per sort no fa tanta calor com a la resta de Xina, els paisatges són increïbles i la gent és bastant més amable. Però el problema és l'embolic que els xinos tenen muntat aquí amb els permisos, els grups organitzats i amb les complicacions que ens posen als viatgers independents. Per entrar al Tibet necessites un permís que costa 300 kuays i que no arribes a veure mai i per viatjar a altres zones del país (per nosaltres això no és Xina) estem gestionant nous permisos.

A part d'això, actualment les entrades pel Palau Potala (l'edifici més emblemàtic d'aquesta ciutat i una meravella arquitectònica) s'han de comprar amb una dia d'antelació i la taquilla només està oberta de 5 a 7 de la tarda. Perquè només obren durant 2 hores si el Potala és el que tothom ve a veure aquí? No hem pogut esbrinar-ho. Però ens ho imaginem, hi ha una màfia muntada amb les entrades que tela. Anem a les taquilles a les 3 i després d'esperar 4 hores sota un sol de 3.700 m d'alçada marxem sense res, ni una explicació. Anem a una agència de viatges, ens han dit que pagant més ens les poden aconseguir. Però tampoc. Som estrangers, no tenim el famós permís, no som un grup... Resulta mig desesperant perquè ningú et dóna cap resposta concreta. Si volem les entrades, hem d'anar a les taquilles a les 7 del matí per ser els primers en comprar-les quan obrin les taquilles a les 5 de la tarda. Té sentit esperar 10 hores? Preguntem a guiris que hi han pogut entrar. No. És guapo, però no ens volem sentir manipulats d'aquesta manera. Així que per part nostra, boicot als putus xinos (que no tibetans), es queden sense els nostres 100 kuays de l'entrada del Potala. En tenim prou amb veure'l per fora tot i que avui, ens hi intentarem colar.

PD: Diuen que des que arriba el tren a Lhasa (fa tot just 2 setmanes) és molt difícil aconseguir les entrades perquè el fluxe de turistes s'ha vist augmentat exageradament. No ens ho acabem de creure però és cert que tot està a tope i aconseguir allotjament ens ha costat més del que esperàvem.

Amb més de 250 anys de tradició l'òpera de Sichuan és un clàssic i anar a veure algun espectacle és quasi una obligació. Una obligació turística però una obligació ;).

Com que resulta bastant complicat entendre les representacions xineses normals, pels turistes (tant xinos com occidentals) hi ha muntats alguns espectacles que recullen diferents tipus d'actuacions i d'aquesta manera un es pot fer una idea general de totes les coses que s'arriben a fer sobre els escenaris. Nosaltres vam poder veure danses, música tradicional, una opereta, la Lina Morgan versió xinesa, ombres xineses, titelles, malabars, i canvi de màscares... Una hora i mitja d'espectacle que passa bastant bé. El maquillatge i les robes són espectaculars.

Mmm... perquè la marca Seat va decidir posar-li a un dels seus models Panda? El cotxe era barato i anava de conya però, s'assemblava a l'animal?

Cotxes a part, després de 26 hores en un autobús llitera la mar de còmode (el que no inventin aquests xinos...) ahir vam arribar a Chengdu, a la província de Sichuan. Teníem moltes ganes d'arribar aquí 1) pel menjar variat i molt picant, 2) per veure óssos panda i 3) d'aquí al Tíbet.

Tot i que encara hi ha pandes en llibertat a un Parc Natural al nord de Sichuan és molt difícil veure'n algun així que hem anat directament al Centre per la investigació i reproducció del Panda Gegant. Està a uns 10 km. a les afores de Chengdu, l'entrada només costa 30 kuays i el millor moment per anar-hi és al matí, abans de les 9.30, quan donen de menjar els ossos. I lo de l'hora és important perquè un cop han menjat desapareixen i es passen la resta del dia amagats entre dormint i menjant! Quins paios, és graciós veure com s'apalanquen sobre tot el seu pes. Sembla impossible que siguin capaços de pujar als arbres però en realitat te'ls pots trobar fàcilment amagats entre les branques.

Al centre hi ha també pandes vermells que són més petits, se'ls veu més àgils i tenen una cua a ratlles llarga rotllo mapache. Ens n'haguéssim endut un però la maleta va plena una altra vegada!

Vam veure en directe lo dura que és la vida dels que viuen principalment de l'arròs. En aquest cas era gent de la minoria Yao.

***Degut a problemes tècnics que no tenien res a veure amb nosaltres hem estat 2 dies sense loli i hem perdut el material de les 2 últimes setmanes!!! Hem hagut de repetir tota la feina però encara no hem acabat :S (aquests informàtics!!!) així que anirem actualitzant mapa, seccions...***

Havíem vist fotos de la zona increïbles però el que no sabíem és que "en vivo y en directo" ho trobaríem igual. Diferents minories ètniques viuen en aquestes muntanyes i fa més de 500 anys que cultiven l'arròs de la mateixa manera: el resultat és espectacular. Hem anat en bus fins a Longshen, i d'allà a un poblet enmig de la muntanya de la minoria yao. Les dones d'aquesta minoria no es tallen mai el cabell (el porten embolicat al cap) i elles ens han passejat durant més de 2 hores per un caminet que serpenteja la muntanya i totes les terrasses d'arròs, que ara a l'estiu estan verdes (a la tardor hi predomina el groc, i a l'hivern el blanc de la neu). Tot i que aquí hi arriben bastants autobusos amb turistes la gent dels poblets encara és encantadora, et vesteixen amb les seves robes, volen fer-se fotos amb tu i ensenyar-te la seva llengua i la seva família. El preu que pagues és el de comprar, si vols, algun teixit al final del recorregut (i una entrada de 50 kuais) però val molt la pena.

A Guanxi hi ha alguns dels paisatges més impressionants de la Xina i des del poble de Yangshuo es poden explorar fàcilment. El lloc és turístic però els entorn són brutals (envoltat de muntanyes estil Son Goku, el riu, les barques...) i s'agraeix estar en un lloc més petit i més tranquil que totes les ciutats on hem estat els últims dies. Amb una bicicleta es pot accedir fàcilment a alguns dels turons que envolten Yangshuo i a poc a poc anar descobrint que els racons idíl·lics no s'acaben.

Dades útils: Des del punt de vista burocràtic HK es considera un altre país i per tant s'ha d'anar amb compte amb el tema visats. Si estàs a la Xina i entres a HK estàs abandonant el país i per tant necessitaràs un visat nou o un de doble entrada si vols tornar a la Xina. (de totes maneres, aconseguir un visat nou per la Xina a HK és molt fàcil).

Es pot anar de Hong Kong a Yangshuo de vàries maneres. La més econòmica és agafar un bus de Hong Kong a Guangzhuo (conegut antigament com a Cantón) i d'allà agafar un bus nocturn fins a Yangshuo. 3 hores el primer (tràmits de frontera i canvi de bus apart) i 12 hores el segon. Recomanem agafar el primer bus d'hora al matí per arribar a Guangzhou amb temps per provar la cuina cantonesa (pels més atrevits, aquí es on es menja gos, tot i que és un plat d'hivern).

Molt recomanable passejar pels carrers del districte Central de l'illa de HK (Queen's Road i voltants). Entre edificis enormes d'oficines que recorden al Financial district de Manhattan et vas trobant botigues d'antiquaris, infinitat de llocs per menjar, algun que altre mercat, l'escala mecànica més llarga del món segons diuen i enmig de tot això, un dels temples més antics de HK, el Man Mo. La crema d'encens que hem vist en aquest temple, espirals penjats del sostre, no l'havíem vist enlloc.

PD: Norman Foster va dissenyar l'edifici del banc HSBC seguint les normes del feng shui i per tal de que les energies circulessin sense impediments el va alçar a partir del primer pis. És a dir, es pot caminar per sota i veure-li les entranyes (és quasi tot transparent).

En zona de Nous Territoris (a uns 15 min. en el KCR, que està de p.m., des de Kowloon) hi ha el Monestir dels 10.000 budes, un lloc ple d'estàtues de budes de mides, formes i colors diferents. El lloc és guapo i està a les afores -és molt més tranquil que els carrers sempre saturats de gent de Hong Kong-, s'han de pujar unes quantes escales perquè està a dalt d'una muntanya i just al costat té un cementiri (es confirma, els xinesos enterren al seus morts).

Primeres impressions... Infinitat de botigues (roba i tecnologia en especial), un metro impecable, el cel blau i la gent parlant un anglès que s'entén. No en va això va ser colònia britànica fins al 1997...

Aquesta és una de les ciutats més consumistes del món i aquí es barregen les botigues de Prada i Gucci, els mercats d'imitacions i de dvd's i milers de restaurants amb tot tipus de cuines. També es barregen races i pells, gratacels envidrats i edificis estil comunista i música tradicional xinesa amb jazz. La meca de Bruce Lee, Jackie Chan i Won Kar Wai recorda al Downtown de New York (cafès agradables plens d'oficinistes inclosos) i la city de Londres i s'allunya de la Xina que nosaltres hem conegut fins ara.

Vam deixar Shanghai el dissabte sense acabar de trobar-li cap encant oriental més enllà de l'oportunitat de comprar falsificacions vàries en un mercat gegant que diuen que han d'enderrocar però que continua allà, vivito y coleando (Sergi, encara no l'han tirat a terra, però diuen que ho faran).

Compres a part, després d'haver fet uns quants desplaçaments en tren per la Xina -en especial aquest últim que ens ha tingut un dia sencer dins un vagó- podem dir que si hi ha una cosa que s'ha de fer aquí es moure's en tren. Són bastant barats i còmodes (sobretot si has de fer distàncies llargues). La majoria de turistes viatgem en llitera dura i això et permet dormir o almenys estar més ample que als autobusos -motxilles incloses-. Però també és cert que has d'estar preparat per tot ja que culturalment la definició d'espai personal que es té a Xina és molt diferent a la d'occident. Ens hem acostumat a viatjar a les lliteres de dalt de tot i ens mirem les coses des de la distància perquè et trobes amb...

- termos d'aigua calenta per poder menjar sopes i veure te i per tant que els teus companys de viatge xarrupen caldo a totes hores (amb el soroll que això suposa).
- olors fortes a menjar, tabac, peus i suor
- que sovint has d'establir converses amb xinesos que tenen ganes de practicar el seu anglès
- que has de respondre 100 cops amb un somriure el Jelou de tots els que miren amunt
- i el més incòmode i que no només passa als trens: notar com tothom t'observa. Et claven la mirada fixa durant una eternitat mirant tooot el què fas, i tu penses... "a veure quan aguanta...". Sempre guanyen ells.

També hem viatjat en autobús però és bastant més incòmode, encara que més barato. Incòmode perquè la gent fuma, i fuma molt, pots dormir poc i malament, toquen el clàxon contínuament i la gent escup a tort i a dret.

Total, que tot i el punts que hem dit anteriorment, estem encantats de la vida amb els trens, amb la possibilitat d'observar als xinos, de menjar nosaltres també sopes "instant" -boníssimes!-, de llegir sense marejar-nos i de fer quilòmetres sense sentir al conductor cridar la seva destinació a cada encreuament per si pot pujar a algun passatger més.