Bastant fluixet, però això ens ha agradat.

Shangai és més el que va ser, que el que és ara. Captiven més les seves històries de principis de segle XX, de trafic d'opi, de putes, fum, joc i carrerons misteriosos que la legió de centres comercials que ara ocupa la ciutat. Les coses canvien molt ràpid aquí i evidentment del Shanghai de timadors, gangsters i occidentals enriquits gràcies a la seda i l'opi queda ben poc, bàsicament un munt d'edificis descomunals, amb terres de marbre, sortres altíssims i rellotges amb l'hora de ciutats de mig món, que ara són centres bancaris i embaixades. Estan repartits pel Bund, la zona que voreja el riu i des de la qual es pot veure la part més renaixent de la ciutat, el Pudong, l'skyline de Shangai.

Més enllà d'això, Shanghai té aparença de ciutat occidental amb alguns detalls que recorden que això no ha deixat mai de ser Xina. Roba estesa de cara al carrer, paradetes de menjar, parcs amb flors de lotus i bambú i un munt de gent per tot arreu. O almenys això és el que hem vist... Només portem dos dies aquí així que la nostra opinió sobre Shanghai encara pot canviar. A veure si som capaços de descobrir alguna cosa més que centres comercials i mercats amb coses de tot tipus :P

PD: Ull amb el xino dels pantalons curts de pijama, mitjons i sabates... n'està plè
PD2: Les flors de Loto a part de per decorar també s'aprofiten per cuinar

El Tai Shan és la muntanya taoísta més venerada de Xina i per tant un centre de peregrinació per la majoria dels xinesos. El camí fins a dalt està empedrat i fet a base d'escales i cada x metres trobes temples, escriptures sagrades i llocs on fer ofrenes. El camí pot arribar a ser bastant dur, sobretot a la part final on l'inclinació de l'escala és molt bèstia, però és curiós com un cop a dalt t'adones que tant d'esforç ha servit per trobar-te amb una mena de Port Aventura a la xinesa i tota la màgia se'n va a la merda. Restaurants, hotels, botigues de souvenirs... fins i tot hi pots pujar amb funicular. Sembla doncs que la crema d'encens, els candaus (on escrius el teu nom i deixes allà després de demanar un desig), les cintes vermelles... són part d'un ritual que cada vegada té menys significat. De fet, la majoria de xinesos/es pugen a la muntanya amb tacons, bolso i pantalons de pinces (en realitat van així a tot arreu).

Tot i això, diuen que qui puja a peu fins al cim del Tai Shan viurà fins als 100 anys i per part nostra, missió complerta :D

Quan surts de la ruta turística habitual t'adones de vàries coses: 1) tot és encara més complicat 2) no hi ha guiris 3)amb una mica de sort els xinesos que et trobaràs estaran encantats d'"ajudar-te" perquè no estan tan acostumats als estrangers.

Això és més o menys el que ens hem trobat a Kaifeng, una ciutat a mig camí entre Xi'an i Shanghai on hem fet una parada tècnica ("lease" passar la nit abans de continuar cap a Tai'an). Hem escollit Kaifeng bàsicament perquè té un mercat nocturn molt interessant. Ara, oblidat de les oficines d'informació turística, de poder comprar bitllets de tren (les cues a les taquilles són quilomètriques) i d'albergs o hotels amb cara i ulls excepte els de luxe (on es pot regatejar i aconseguir una habitació full equip per uns 18 €). A més era dissabte i estava tot ple :(

A destacar del mercat:
- Gelatina calenta amb flors (una espècie de postre molt dolç)
- Impressionant la manera de preparar els lamian, uns fideus que estiren just abans de servir-te.
- Parades i més parades de menjar.

La comunicació és difícil i ho triem tot a dit. Però a Kaifeng sembla que tothom és de bona pasta i resulta divertit intentar fer-se entendre, ells s'ho passen la mar de bé i se'n riuen de nosaltres que dóna gust.

PD: Feliç Sant Joan a tothooooooom!!!

Aquesta ciutat té tants habitants com Catalunya!!! 6'6 milions de persones, carrers força nets, edificis en bon estat i menys contaminació que la majoria de les ciutats xineses. Tot i que aquí es ve especialment a veure als Guerrers de terracota avui plovia i nosaltres hem deixat la visita estrella per demà i ens hem dedicat a passejar pel barri musulmà de la ciutat. Carrers plens de gent, bicicletes, mesquites, botigues de suposades antiguitats, carnisseries de xai per tot arreu i moltes paradetes de menjar i restaurants de carrer.

Aquí tocava provar alguns plats xino-musulmans com el roujiamo, un pa de pita farcit de porc, o el yangrou paomo, una sopa amb trossets de xai -molt tendres-, cilantre, fideus d'arròs i trossets de pa.

A mig camí entre Datong i Xi'an (cap on anem aquesta nit) hi ha la ciutat de Pingyao, un lloc on val la pena fer una parada si se segueix aquesta ruta. La zona interessant de la ciutat és la que queda dins l'antiga muralla -de la resta, millor oblidar-se-, uns quants carrers on predomina el negre, els farols vermells i les bicicletes. Diuen que la ciutat es conserva així des de fa temps i que no hi han fet gaires remodelacions, i la muralla que l'envolta fa fins a 6 km. així que el millor és llogar una bicicleta i perdre's entre paradetes d'antiguitats i restaurants. També es pot visitar el temple de Shuanglin, 7 km a les afores (nosaltres hi hem anat amb la bici), però tot i que té més de 2000 estatues tallades en fusta, està molt vell i descuidat i potser no val la pena. Tot depèn del temps que es tingui...

A part d'això a Pingyao ens hem trobat de casualitat amb una "festa" al carrer o un enterrament. La veritat és que no sabem què era exactament perquè hi havia colors, música i gent rient al principi de la processó però en canvi els últims ploraven.

Sortim de la moderna Beijing en un tren nocturn que ens porta a Datong, una ciutat (ull, perquè té 2,7 milions d'habitants) del nord de Xina amb les mines de carbó com a principal motor econòmic. A les afores hi ha un complex budista arqueològic impressionant, amb un munt d'estàtues gegants excavades en plena muntanya, construït quan Datong va ser capital del imperi de la dinastia Wei (cap al 400 d.C.). Immens i totalment recomanable.

A part d'això, la ciutat és lletja, lletja, sense res més a veure -més enllà d'un temple a les afores via tour organitzat-. La part "positiva" és que comencem a veure l'autèntica Xina... aquí els carrers estan bruts, la gent fuma dins els autobusos, les escopinades són habituals (amb "arrastre del pollo" inclòs) i les cartes dels restaurants ja no estan ni en pinyin ni en anglès. Moment perfecte per començar a aprendre alguns símbols xinesos i saber què demanem exactament als restaurants. De moment identifiquem poca cosa (els bàsics: porc, pollastre, vedella, ànec, arròs i fideus), però no passem gana ;). I sinó, sempre queda l'opció d'escollir a dit i esperar a veure què et porten, que també ho hem fet :D

Predomina el vermell... en tots els sentits

Bicis, bicis i més bicis.

Xianggi: els escacs xinesos. És molt habitual trobar a gent (homes en general) jugant al xianggi al carrer amb cara de concentrats i un munt de gent al voltant observant

Encara es poden trobar hutongs -carrerons estrets de cases baixes- autèntics. Perdre-s'hi és el més normal perquè són laberíntics, però val la pena ficar-s'hi (amants de la neteja, millor abstenir-se).

Fa molta calor però no volem marxar sense veure el mural dels 9 dracs que hi ha dins el Beihai Park, que està al centre de la ciutat. El lloc és tranquil i tot i que és gran, es pot recòrrer sencer fàcilment i a més està a prop de carrerons amb locals interessants (sobretot per la zona de les Torres del Tambor i de la Campana). I se acabó, no hem passat 55 dies a Pekín però li hem tret força suc a aquesta immensa ciutat que ara, està totalment under construction.

Estem a punt d'acabar amb les visites obligades i avui que feia una dia esplèndid no podíem anar a cap lloc més adequat que el Palau d'Estiu, a l'extraradi de Beiging i amb un llac gegant, un munt de ponts, gespa i milers de xinesos passant el dia. És l'únic lloc on l'hem cagat amb l'entrada i és que si no vols veure cap dels "edificis del parc" (passa sovint si ja has estat als altres llocs recomanables de Pequín) n'hi ha prou amb pagar l'entrada al parc (la de 30 yuans), i no la de 50 a menys que tinguis interès especial en veure el museu i un parell de coses més. Nosaltres només volíem passejar pel parc així que ens haguéssim pogut estalviar 4 €, i amb això pagàvem dos dinars (coses dels pressupostos ajustats :S)

Ah... el parc resulta que era la zona d'esbarjo de l'emperador quan sortia de la ciutat prohibida i sí, està força bé. Detall curiós: repartits per tot arreu hi ha altaveus on va sonant música tradicional xinesa. Molt relaxant tot plegat.

Tot un descobriment... El Dashanzi Art District està situat lluny del centre, a la sortida Dashanzi de l'autopista que va cap a l'aeroport (la millor opció és anar-hi amb taxi) i un cop a la zona s'ha de buscar l'entrada número 4 del JiuXianQuiao Road. Representa que entres en una mena de complex industrial tancat ple de fàbriques, la majoria reconvertides a galeries, botigues de roba, mobles o llibres, tuberies i xemeneies. Es barreja gent arty (aquí hi ha uns quants estrangers, sobretot japonesos) i els xinesos que treballen en la remodelació de la zona o que van a currar a alguna de les indústries que encara funcionen. La mescla és curiosa i tan o més interessant que els quadres i escultures que es poden veure. A més, entre galeria i galeria hi ha cafès i restaurants en plan cool i més aviat carets, però també es pot trobar algun restaurant no modernito, petit i cutre on atipar-se per menys de 2 euros (aquí estàvem nosaltres).

Ja que estem parlant de modernor, un cop arribes a Beijing no està de menys fer-se amb la darrera publicació del That's Beijing i el Time Out Beijing, per descobrir events interessants i algun que altre restaurant.

Aquest weblog comença a semblar el catàleg d'una agència: "Cosas que no debe perder-se en Beijing". Potser quan tornem en muntem una, algú s'anima?? Quin clàssic, la Gran Muralla! Recomanats per vària gent hem anat a veure la zona de Simatai, que sembla que és de les que és manté més autèntica i no és tan turística (sobretot perquè està a 2-3 hores de Beijing). La veritat és que nosaltres hem caminat sols quasi tota l'estona i és brutal veure que aquesta paret no té fi ni per una banda, ni per l'altra. A més, l'entorn també val la pena. En alguns llocs les parets tenen una inclinació molt bèstia i els graons són gegants, així que compte amb els genolls tan a la pujada com a la baixada! I sinó... veure imatges ;)

Des de que hem arribat no deixem de veure coses típiques i tòpiques però és que, ara que som aquí, no volem perdre'ns res encara que a vegades tot s'assembli una mica. És el cas del Temple del Cel, situat enmig d'un parc enorme (enorme vol dir que fa 267 ha.) on s'hi poden veure sobretot dues coses una mica diferents: una és l'altar circular, restaurant recentment; l'altra és la paret de l'Eco, que ara mateix està en remodelació, així que ens hem quedat sense comprovar si és cert que el que tu dius en un punta ho sent una altra persona a l'altra banda, a 65 m de distància. Sempre i quan no hi hagi xinos pel mig, cosa que és difícil. El temple per cert, té una història bastant interessant... i és que les construccions, vistes des de dalt, tenen forma rodona, segons la creença xinesa que el cel és rodó, i en canvi, els interiors són de base quadrada, perquè la creença diu que la terra és quadrada.

Relativament a prop (al mapa tot sembla aprop!!!) del Temple del Cel hi ha un "mercat" d'antiguitats i art al carrer Liulichang (bastant guiri, però força tranquil i ampli com perquè la passejada sigui agradable) on t'agafen ganes de començar a comprar quadres i robes i pinzells i figuretes... per deixar-te la casa (la que no tenim) mona, mona ;)

Ah, i per acabar el dia, acrobàcies i contursions xineses!!! Circ du Solei en versió d'estar per casa però molt divertit i més autèntic (els canadencs van venir a reclutar gent d'aquí no?) ;) En el nostre cas hem anat al Teatre Wan Sheng, on tots els acròbates eren nens i nenes fent barbaritats vàries d'aquelles que et tenen tota l'estona dient, ai, hòstia, aquests es maten! El que ens ha fet més gràcia és l'ambientació, la música i les coreografies, molt a l'estil dels primers dibuixos animats que alguns vam veure d'aquest continent rotllo Arale i moviments corporals que barregen l'estil Power rangers i l'estil Kung Fu! Yaooooooooo ha!

Decidim agafar un bus urbà per primer cop. El metro ens queda molt lluny de casa i no volem agafar gaires més taxis que la comoditat enganxa bastant. Fins aquí tot ok però, com sabem quin bus hem d'agafar?! Ens plantem en una parada de busos i comencem a donar-li voltes al mapa intentant saber on som exactament. La veritat és que no ho tenim gaire clar així comencem a mirar els cartells dels autobusos que tenen escrit en pinyin ("xinès escrit en alfabet occidental") des d'on surten i fins on arriben intentant deduir si pel camí passen per algun lloc que nosaltres coneixem i que ens vagi bé. Mmm... complicat. Just quan estem a punt d'agafar el primer bus que arribi "asac" apareix l'ajuda en forma de noi en bicicleta i un anglès macarrònic. Li diem gràcies 10 vegades (xie xie) perquè tot i que el paio ha trigat 5 minuts en explicar-nos quin bus ens va bé, sabem que ens plantarem davant del Temple dels Lames per 1 quay cada un (0,10 cèntims d'euro).

El Yonghe Gong no s'ha remodelat recentment però en canvi és de les coses més ben conservades que hem vist de moment. Es tracta del temple tibetà més prestigiós fora del Tibet i és enorme, i com a reclam turístic té una estàtua de buda que fa 26 m d'alçada (feta d'un sol arbre). A més, s'aprecien de conya els colors, la decoració d'armaris i altres objectes, hi ha budes per tot arreu i de totes formes i mides i un munt de gent fent ofrenes amb encens, que potser una de les coses més interessants de veure, la devoció de la gent i els rituals... ja ens estan entrant ganes d'anar al Tibet ! (serà d'aquí un mes)

PD: Avui hem quedat amb la Mònica, una noia de Vic que fa 6 anys que viu a Beijing. Entre moltes d'altres coses ens ha comentat que la ciutat ha canviat moltíssim en els últims 3 anys i que la majoria d'edificis (tots enormes) que estem veient ara, no existien. La Pequín de sempre, amb hutongs (carrerons estrets), cases baixes i rickshaws està desapareixent.

A Pequín li estan rentant la cara a marxes forçades de cara als Jocs Olímpics del 2008 i ara, la meitat dels llocs turístics estan en remodelació. D'una banda hem pogut veure molts dels edificis de la Ciutat Prohibida restaurats i en bon estat, però de l'altra, també hi ha moltes altres coses que estan tancades al públic i que et perds sí o sí :(.

La Ciutat Prohibida és una enorme zona tancada a la majoria dels mortals durant molts anys on van viure els emperadors de les dinasties Ming i Qing. Diuen que és el conjunt d'edificis més extens i més ben conservat de tot el país i la veritat és que pots trigar hores i hores en intentar veure tots els edificis, places, ponts i jardins que hi ha. Tot i que la restauració d'aquests edificis centenaris té un resultat una mica fals, com de Port Aventura (comentari cutrillo però cert :S), hem de confessar que sense això no s'apreciarien gens bé els detalls que fan de la Ciutat Prohibida un lloc de visita obligada. Quan et topes amb alguna paret, porta o finestra sense remodelar, t'adones que estava tot molt fet caldo i descuidat. El que més ens ha agradat, són els milers de detalls que tenen tots els edificis, els colors, la decoració de les taulades, les portes...

Just davant de la Forbidden City hi ha l'enorme i gris Plaça de Tianannmen, un lloc bastant impersonal i amb una història turbulenta (un rètol d'avís diu que: prohibidos los vehículos a motor dentro de la plaza. Els tancs deuen ser l'excepció doncs). El lloc està ple de turistes i nens amb banderetes però tot i ser la plaça més gran del món és una mena de desert empedrat més que un oasis dins la Beijing moderna, plena de gratacels que creixen com a bolets en una ciutat que pretén modernitzar-se sense pensar en la pol·lució ambiental i visual que això comporta. Beijing és una ciutat amb el cel constantment gris :( com es veu a les fotos, i no és que fes mal dia.

I per últim, toca parlar de menjar una altra vegada, i aquest cop de coses més llefiscoses que la pell d'ànec ;)!!! Al mercat nocturn de Donghuamen, al carrer de Wangfujing, hem pogut veure -que no provar- pinxos d'escorpins, escarbats, serps, caballets de mar i un munt de coses rares més! "Delicatessens" a part, és un lloc recomanable per passejar i menjar uns simples noodles o lollitos plimavela.

Ufff, ja estem a Xina!!! Com han canviat les coses des de l'últim post que vam escriure quan érem a punt de deixar Brasil. Això és un altre viatge!!! L'idioma, la gent, les costums... el canvi és tan bèstia que és impossible assimilar-lo en un sol dia. De moment però, comptem amb una mica d'ajuda ja que ens allotgem al pis de l'Stefanie (suïssa que ha viscut a mig món i que te un apartament de p.m.) que fa 10 mesos que viu a Beijing. El tema però, és que ella tampoc entén quasi res del que li diuen i el que és "pitjor", fer-se entendre és missió impossible.

Perquè us feu una idea, amb el jet lag a flor de pell, hem anat directament a passejar pels voltants del llac Quianhai (per uns carrerons collonuts, estrets i plens de vida) i a visitar la Torre de la Campana i la Torre del Tambor. Després de la caminata, més per seure i descansar que per gana, hem anat a sopar. 3 plats. Els dos primers tot correcte (era fàcil, hem senyalat les fotos d'un plat amb verdures i d'un altre que portava ànec) però l'últim, que era per l'Stef i que se suposa que havia de portar 5 dumplings s'ha convertit en una safata de 25!!! Definitivament no ens hem entès amb el cambrer i s'ha pensat que li demanàvem 5 racions de 5.

Primera lliçó: El sentit comú d'aquest país no té res a veure amb el sentit comú dels occidentals. Hem rigut molt però sobretot, ens hem atipat com mai!
Segona: serem el centre d'atenció de tots els restaurants on anem si continuem així: els xinos del voltant s'han partit el cul mentre nosaltres intentàvem parlar xinès diccionari en mà (els gestos no serveixen per res!).

Anècdotes a part, Beijing ens ha semblat des del principi una ciutat molt interessant, amb un munt de coses per veure. Potser és perquè acabem d'arribar però, als nostres ulls, qualsevol tonteria ens crida l'atenció. Mentre ens adaptem al món xinès, a les bicicletes, a creuar els carrers sense que ens atropellin, als farols vermells i les teulades cargolades intentarem aprendre quatre paraules a marxes forçades però, buf... ens falta mili.

PD: El nostre ànec estava boníssim però hem arribat a la conclusió que només ens han posat la pell de l'animal. Això sí, rostideta i cruixent ;)

A mode de comiat i d'agraïment als que ens heu seguit a través de la loli durant la primera part del viatge i als que ens heu aguantat aquests dies, aquí teniu el nostre petit homenatge. A la majoria se'ns ha oblidat fer-vos la foto (així que n'hi ha de repetides)... i això que sempre portàvem la càmera a sobre!!!

Falta menys d'una setmana perquè els lolis desapareixin una altra vegada. Aquest cop, i després d'haver fet una merescuda visita de rigor a la família i amigotes -i d'haver-nos engreixat substanciosament-, volarem cap a la Xina amb unes ganes tremendes de continuar explorant llocs. L'itinerari però ja ha canviat des de l'últim cop que vam parlar-ne (i això que encara no hem aterrat a Àsia!!), així que d'allà, la Xina, i previ pas pel Tibet anirem a Vietnam, després Cambodja, d'allà a Laos, Thailandia i Myanmar. L'últim destí serà la ͍ndia, des d'on tornarem a Barcelona (snif, snif) tot i que encara no sabem quan :). Així que res, d'aquí dos dies comencem a fer la maleta ;) Ens veiem per aquests mons de déu a través de la xarxa, que ja tenim ganes de començar a parlar de coses noves i penjar fotos, fotos i més fotos.