Avui hem anat cap a les platges de l'altra banda, passant pel Chapadao i fins a Praia das Minas, una platja preciosa i completament desèrtica. Fins aquí no arriben gaires cotxes ni buggys ni gent perquè aquesta és una àrea protegida on vénen a deshovar les tortugues i no es pot circular per la sorra. Però només està a uns 20 minuts caminant de Pipa i per tant és molt, molt recomanable. Ah, i per fugir del sol es pot parar al restaurant/bareto Yahooo, molt tranqui.

El mateix dia de l'eclipsi (que va ser una mica descafeïnat perquè un munt de núvols tapaven el sol) vam anar caminant des de la Praia Centro fins a la Baía dos Golfinhos aprofitant que la marea estava baixa. Allà es poden veure quasi cada dia els dofins que li donen nom a la platja i ens vam ficar a l'aigua a buscar-los. Durant més d'una hora vam estar envoltats d'una família de dofins que saltaven al nostre voltant i tot i que no van arribar a acostar-se massa, va haver-hi algun moment en què, com diu el Pep, els hi vam veure les pestanyes. Uns argentins que hi havia allà amb un kayak van fer algunes fotos, quan ens les enviïn, les penjarem ;)

Després d'estar un dia a Jacuma, un poblet tranquil i petit de pescadors amb platges de palmeres altíssimes, continuem la ruta cap al Nord.

Ara estem al turístic poble de Praia da Pipa, des d'on resulta que avui podrem veure un eclipsi Solar. Serà a les 5.30 del matí i com que als brasileiros els hi va la juerga, han preparat vàries festes a la platja per fer temps i esperar a que es vegi... així que molt al nostre pesar haurem d'estar de festa fins tard!! ai ai ai ;)

Després d'unes quantes hores en bus vam arribar a Recife, ciutat massa gran i industrialitzada, només per agafar un altre omnibus i anar a parar a Olinda, diuen, la ciutat colonial més ben preservada de tot Brasil. Aquí abunden evidentment, les cases de colors, cada una amb els seus detalls bastant currats, els ateliers amb un munt d'artesania i les esglésies. Si no s'han vist gaires pobles colonials, mereix una visita ;)

Diuen que el carnaval aquí és únic i molt recomanable, ja que es força diferent a tots els que es fan per la resta del país. Però parlant amb la gent del poble hem descobert que estan farts que siguin tan massius (vénen carretades de estrangers i brasilers de tot el país), i que tenen "saudade" de com eren abans, més tradicionals i amb els blocos de tota la vida... bé una mica com les festes de Gràcia no? :P

Seguim pujant per la costa ara sí, bàsicament en busca de platges. Ens saltem Penedó (tot i la recomanació d'en jordic) per motius bastant estúpids però força vàlids a aquestes alçades del viatge: l'hora en què surt i arriba l'autobús és intempestiva. Així que ens plantem directament a Maceió que tot i tenir un petit centre històric és un trunyu com un punyu que no vam ni visitar :S. Però teníem motius per plantar el campament al lloc més turístic d'Alagoas: visitar les platges desèrtiques i de postal que hi ha als voltants de Maceió. De les 4 que vam veure ens quedem amb Praia d'Ipioca, difícil de trobar, i Praia da Gunga, que tot i ser turística val molt la pena (aigües turqueses, palmeres, bla, bla, bla) ja que la gent es concentra a la zona de xiringuitos, però una mica més enllà ja no hi ha ningú. Apunt: nosaltres també ens vam quedar a la zona de xiringuitos... l'ombra d'un guarda-sol i uma agua de coco amb aquesta calor és impagable ;)

PD: En Pep amb tanga i més fotos d'aquests 40 dies al Brasil a les galeries que per fi hem pogut penjar! Tan aquí: Brasil I i Brasil II.

Abans de marxar de l'estat de Bahía havíem d'escollir entre anar a una de les illes de la Bahía de todos los Santos o anar fins al poble colonial de Cachoeira (a 2 hores de Salvador). Ens vam decidir per la darrera opció perquè Cachoeira és un dels centres religiosos i espirituals més actius del candomblé (culte religiós afrobrasiler d'origen yoruba i en honor als orixás). Al final, però, vam marxar sense poder assistir a cap celebració i amb la sensació que Cachoeira és un lloc massa tranquil excepte en les dates en què se celebra el Festival de la Boa Morte (quan tot el tema religiós deu tenir més presència que no pas ara). Això sí, almenys vam poder veure les talles de fusta (també d'influència africana) que són famoses per aquesta zona del reconcavo.

PD: Ens vam oblidar de preguntar què significa el símbol de la foto...aquesta mà rara, algú ho sap???, jordic? martac?

I se'ns havia oblidat parlar de la Fundaçao Balé Folclórico da Bahía!! Val molt la pena gastar-se 20 reais en aquest espectacle que se celebra al Teatro Miguel Santana del Pelourinho i on es pot veure una representació de les diferents danses i rituals de la zona. Im-pres-sio-nant i molt professional, no com les imitacions barates que et trobes pel carrer on qualsevol amb un tambor i un berimbau fa capoeiras per fotre-li la pasta als turistes.

Si algú ve a Salvador... que intenti venir un dimarts!! Aquest dia hi ha més festa al barri que el cap de setmana, es munten escenaris de concerts amb tot tipus de música (hip-hop, samba, bossa, reagge...), els carrers s'omplen de gent, paradetes de caipirinhes i menjar bahià. El millor en tot cas, són les batucades "callejeras" de les diferents escoles del barri on veus i sents el ritme que té aquesta gent, que mentre toquen tambors gegants són capaços de moure el cos amb una energia espectacular. Acollonant.

PD: Just davant de casa (la pousada do pagador de promesas) hi havia un concert a les escales de l'església.

Ah, propera parada, Maceió.

A mesura que ens acostàvem a la regió de Bahía ens adonàvem que això no té res a veure amb el Brasil que havíem conegut fins ara. Les arrels africanes aquí són més que evidents i absolutament tothom té la pell fosca, els cabells gruixuts i les faccions marcades. La música de ritmes africans sona a cada cantonada, el menjar es fa amb llet de coco o oli de dende, l'art és colorista, viu, i de formes estirades.

Al Pelourinho, el barri colonial de la ciutat, algunes de les cases i esglésies restaurades recorden que això va ser la primera capital del país. Però entre edificis de colors, botigues de souvenirs, museus, associacions de dansa, música o cultura angolesa hi ha molta pobresa, molt edifici que cau a trossos i molts grups de turistes que segueixen a un guia amb bandereta. Però no deixa de ser molt autèntic. De nit és recomanable passejar sense càmera, ni motxilla, ni rellotge i seure en alguna de les terrasses que es posen enmig del carrer (ens ha agradat especialment la del Cafe Estaçao do Pelo, tranqui i amb música en directe), veure passar a la gent (tant ells com elles són guapíssims/es!!) i menjar bolinhas de camarao.

Brasília és la ciutat més gris, més impersonal, més nova però al mateix temps més vella i més trista que hem vist!! Hi anàvem per estar-hi un parell de dies i ens hi vam quedar només 6 hores, les que havíem d'esperar per agafar el següent autobús cap a Salvador de Bahía. Va ajudar la pluja (no tenim cap foto!) però no es necessita gaire temps per veure que tot i que arquitectònicament aquesta ciutat és especial, en Niemeyer i companyia es van oblidar de donar-li vida a una ciutat bàsicament burocràtica que quasi no té ni restaurants, ni botigues, només edificis gegants i centres comercials. I sí, es van preocupar de posar-li molts espais verds, parcs, llacs... però no és suficient. En resum, una putada perquè al final vam estar 11 hores ficats en un bus per arribar aquí, després vam haver d'esperar 6 hores en una estació de busos molt molt cutre, i al final vam estar 24 hores més en un altre bus. Però ara ja estem a Salvadooooor!!

Passant per un carrer qualsevol, en un bar o al mateix lloc on t'allotges molts cops (no sempre, no ens enganyem), coneixes a algú amb el que comences a compartir un tros del teu viatge. No saps ben bé perquè però si hi ha bon rotllo, no es difícil que durant 3-4 dies (o més) estiguis toooot el dia amb aquests nous amics. T'expliques la vida en sessions maratonianes, visites els mateixos llocs, esmorzes, dines i sopes (o cuines per ells) amb ells, dorms a les mateixes habitacions (de moment res de sexe), i és clar, vas de bar en bar, com si fossin amics de tota la vida.

Però una de les coses més tristes del viatge són els comiats amb aquests nous amics. Després d'uns dies cadascú agafa el seu camí i et sap molt greu perquè saps que aquesta amistat, aquests moments que has compartit en el lloc més remot del món serà difícil que es torni a repetir.

Dedicat a la Deb, en Lluís, en Raül, la Pau i en Ludvic i a tots els altres amics que hem fet pel camí... ens tornem a veure a Girona, a BsAs, a Vilafranca (o aprop), a Barcelona (Horta), a Finlàndia, a Suècia, a Bèlgica o New York, a Los Angeles, a Deutschland, a Santiago... i a qualsevol altre lloc del món!!!

L'estat de Minas Gerais és tan gran com França i durant el S.XVIII va viure intensament la febre de l'or. Això va donar lloc a ciutats riques i d'intensa activitat cultural que estaven allunyades de la vida de la costa per un munt de muntanyes. Ara aquestes ciutats són joies colonials plenes d'esglésies barroques i mereixen una visita. Hem començat amb Ouro Preto (or negre), una ciutat més gran del que ens pensàvem de carrers empedrats que pugen i baixen fins a rebentar-te, esglésies i casotes colonials, i com a estrella l'obra d'Aleijandinho, l'escultor brasileiro més famós que va farcir esglésies i cases amb escultures d'un estil barroc molt particular. Aquí fa una mica de fred (cosa que s'agraeix), però hi ha bastanta boira i ens està plovent bastant i a vegades tenim la sensació que Ouro Preto és un poble mig fantasma!

Des d'aquí farem la visita a la recomanada Congonhas, del mateix estil que Ouro Preto però més petit, i on hi ha una de les obres artístiques més famoses de Brasil i d'Aleijandinho.

PD: L'artesanato d'argila brasiler és genial... molt desproporcionat i colorista

El centre històric de Río és una espècie de caos bastant ordenat i entre setmana es bastant fàcil caminar per aquesta zona de la ciutat que queda deserta a partir de les 8 del vespre i els caps de setmana. Edificis enormes d'oficines, d'altres trets de ciutats futuristes, esglésies amagades, places plenes de vida, cotxes per tot arreu, edificis de colors amb decoracions barroques i bars i més bars on menjar un salgadinho (les tapes d'aquí) o menjar a kilo. I enmig de tot això hi ha també la zona de Saara, carrers plens de botigues de roba barata amb un mercat d'uralita ple de tecnologia i imitacions on remenant encara pots trobar alguna ganga.

Llocs amb encant:
-Livraria da travessa: milers de llibres amb butaques i una cafeteria innecessàriament cara
-Cine Odeon on feien un cicle de Ang lee
-El bar del costat del cine Odeon amb cambrers de la vella escola
-La zona de l'edifici PetroBras

Río de Janeiro és una ciutat a la que sí o sí haurem de tornar algun dia. Sobretot perquè t'agrada a mesura que la vas coneixent. Després de 5 dies hem pogut veure les coses de visita obligada i també hem tingut temps de perdre'ns pels barris de Botafogo, Sta. Teresa, Lapa, agafar autobusos equivocats, ficar-nos 6 en un taxi per anar de "festa" a la Plaça Santos Dumont (amb el conductor parlant pel mòbil i saltant-se els semàfors en vermell) i intentar descobrir com vivien els cantants de bossa nova que tan li agraden al Pep. Però ens hem deixat també un munt de coses... No hem entrat a cap museu (pq tanquen molt d'hora!), no hem sobrevolat la ciutat en ala delta i tampoc ens hem acostat a la realitat de les faveles.

I per últim, diuen que Río és una ciutat molt perillosa. I sembla que no és un mite... Nosaltres que hem sortit sans i estalvis pensem que com totes les grans ciutats del món aquí s'han de prendre precaucions vàries i tot i això el més probable és que un de cada pocs turistes perdi la càmera, o la cartera o el rellotge (generalment per descuits) perquè les desigualtats socials d'aquesta ciutat (que vénen a exemplificar la realitat de tot el país) són molt bèsties i com a turista mai deixes de ser un blanc fàcil. El contrast entre la gent molt pobre i la gent molt rica o entre els antics barris glamurosos i elegants i les faveles sempre omnipresents és brutal. Hi ha molta, molta gent dormint al carrer, moltes zones de la ciutat en estat deplorable, cases que cauen a trossos, conductors suïcides... En definitiva, Río és una ciutat que et fa estar alerta en tot moment (però si vas amb molt de compte, no hi haurà cap problema!!).

PD: També mereix una visita El Parque do Catete, un remanso de paz encantador enmig d'un barri amb més aviat poc atractiu (però on nosaltres ens allotjàvem)

Des de molts llocs de Río veus el Cristo Redentor "allá a lo lejos" però quan ets a dalt... flipes! Si fa bon temps les vistes són brutals, potser més i tot que el Cristo en sí que ja el tens més que vist a les postals que hi ha per tot Brasil. I hasta aquí puedo leer, hem escrit 5 posts seguits i estem mentalment destroçats ;)

Santa Teresa és molt guapo, ple de carrers adoquinats que pugen i baixen, cases antigues, els rails d'un tramvia que no funciona per falta de pasta, el quadres del bar de la Lola, el Bar do Minero i capoeiras improvisades en una reunió de veïns. L'ambient és entre bohemi i artístic i el barri és tranqüilo i segur, fins i tot de nit (o almenys aquesta és la impressió que vam tenir). És genial el rotllo que es respira en aquesta zona de Río, i a més després es pot anar de festa a Lapa que està molt aprop.

Les platges més famoses de Río el diumenge estan plenes de gent amb bicicleta, monopatí, patins, corrent o jugant a voley i futevoley. Poca gent banyant-se això sí, perquè les onades són literalment immenses. A prop d'Ipanema, que té unes vistes més guapes que Copacabana, els diumenges hi ha una fira hippy bastant gran amb una mica de tot però més pijo que hippy. Els tios estan super MAZAS i les úniques garotes d'ipanema amb tanga són les que hi havia quan es va fer la cançó, és a dir una mica veteranes ja... ;) (encara que alguna cosa vam trobar).

PD: A tot Río, compte amb les bicis. El Pep va ser atropellat per una pija que anava en contra direcció, resultat... una rascadeta de res.

Vam anar a veure un partit de futebol a l'estadi més "gran" del món, el Jornalista Marco e filho, més conegut com el Maracaná. Jugaven el Flamengo contra el Vola Redonda (el Figueres d'aquí però sense vaques, diuen els de Girona). El resultat 0-0, l'ambient... una festa impressionant! Encara que no es facin gols la penya no para de cantar i cridar en tot moment...

Tot i que el Maracanà és dels més grans no fa aquesta impressió ja que és molt obert. Actualment només hi caben 60.000 persones perquè les graderies de la part de baix estan en remodelació.

Primera tarda a Río. Som 5: Deborah, Lluís, Raül (tots de Girona), Pep i Cris. Agafem un bus que ens porti fins al Bondinho i pugem fins al Pão de Açúcar on les vistes de la ciutat són brutals, sobretot quan es va fent fosc i es comencen a encendre llums per tot arreu. Aquesta ciutat és gegant i des dels 396 m. d'alçada del Pão de Açúcar veus que té de tot, un munt de platges (Copacabana és la de l'esquerra a la segona foto), muntanya, edificis gegants, barris de cases més baixes...

Per arribar aquí dalt s'agafen un parell de telefèrics (o bondinho) al barri d'Urca. Ah per cert, se suposa que des d'aquí dalt veus el Cristo Redentor però hi ha un munt de núvols i ni rastre... :(

Vam arribar a Paraty pensant que només ens hi estaríem una nit i encara som aquí. La veritat és que hi ha més coses a fer de les que ens pensàvem i també molta gent amb qui fer-les. Amb una argentina i una mexicana hem anat amunt i avall buscant platges de somni perdudes enmig de la selva. I avui, acompanyats d'uns catalans hem fet una excursió en vaixell per les illes que hi ha a la zona. Peixos de colors, estrelles de mar, corall... llàstima que no teníem una càmera aquàtica!! Fins i tot el capitán del barco m'ha deixat portar el timó i quan part de la tripulació ha començat a "rujar", ha decidit que millor l'agafava ell. ;)

En resum, recomanacions de Paraty:
- anar fins a Praia do Sono
- fer l'excursió en vaixell i regatejar el preu
- fer cervejas na praça

PD: Demà marxem cap a Río!!

El número de platges que hi ha als voltants de Paraty és infinit, sobretot si agafes una barca i vas fins a qualsevol de les illes que hi ha als voltants del poble. Una opció (molt recomanable i bastant barata) és agafar el bus que va fins a Angra do Reis i baixar a Sao Gonzalo. D'allà una barca et porta fins a l'Ilha do Pelado per 5 reais anada i tornada. L'illa només té 3 platges, amb un "xiringuito" a cada una d'elles. No hi ha gent, l'aigua és color turquesa, la vegetació que et queda a l'esquena, com fins ara, impressionant.

PD: Moltes de les barques que porten als turistes a les illes tenen hamaques o butaques. La que vam agafar nosaltres era rotllo pop!!!

De camí cap a Río hi ha un petit poble colonial encantador, bastant tranquil i amb un centre històric impecable: Paraty. A diferència d'altres pobles colonials que hem vist, aquí les cases no són de colors sinó blanques, i amb les finestres i portes pintades, grans sanefes decorant les parets i faroles antigues de pescadors il·luminant els carrers. Val la pena fer una parada aquí i aprofitar també per començar a explorar la costa verde brasilera.

A Sao Paolo hi viu la comunitat japonesa més gran del món (fora de Japó, evidenment). Això converteix el barri de Liberdade, el barri oriental de la ciutat, en un dels millors llocs per provar la cuina japonesa. El sashimi que hem menjat avui era, buff, bru-tal.

Sao Paolo és una ciutat enoooorme anomenada la NY de l'Amèrica llatina. Centre històric, barris ètnics, molta vida nocturna... mmm però li falta mooolt per arribar a ser NY ;)

A primera vista no és una ciutat gaire atractiva. Diuen que és cosmopolita però el centre -al voltant de la Plaza República- és més aviat pobre i ple de sospitosos (amb pinta d'habituals) que et fan caminar cap a zones més obertes. Se salven això sí, alguns edificis interessants i la catedral, enorme i avui plena a vessar (missa de 12?) i amb un grup de paios vestits com els mosqueteros que feien bastanta pena (fotia una calor insuportable i ells amb botes i màniga llarga?).

Per cert, després de no sé quants mesos de viatge per fi tenim una habitació q és per nosaltres sols!! Gràcies a uns talons que ens van regalar al curro abans de marxar (ja no us enrecordàveu eh?!) podrem passar 3 dies en un hotelazo de 4 estrelles amb buffet lliure per esmorzar i amb un llit que fa 3m x 3m.

I per últim i tot i que no té res a veure, el real brasiler cada vegada està més alt i això converteix Brasil en el país més car d'Amèrica del Sud que hem visitat. Perquè us feu una idea, anar al cinema un dissabte costa 17 R (6,7€) per persona, pam :O, dormir en un hostel en dormitori col·lectiu costa 18-20 R (7€) també per persona i un dinar per 2 en un restaurant normalet uns 40 R (15€). Comparant amb la resta de països on hem estat Brasil ens està deixant el pressupost per terra!!

I de tornada d'Ilha do Mel hem parat a Antonina, un poblet colonial molt tranquil un cop acabats els carnavals, i on es pot provar el barreado, un plat típic de la regió. Es tracta d'una mena de cocido caldós, de carns vàries, que un cop al plat es barreja amb farina de mandioca i farofa. El resultat es bastant pastós i d'aspecte poc tentador però després se li afegeix taronja i plàtan ben freds ( i si es té molta gana, també arròs) i no necessites res més, ni sobremesa... (=postres). La veritat és que esta bom però és un plat per estòmacs a prova de balas.

Per arribar a Antonina val la pena agafar el tren turístic que surt de Curitiba al matí. És carillu i evidentment només per turistes però el trajecte, que creua la muntanya a través de 13 túnels i no sé quants ponts, val la pena. Hi ha moments en què sembla que el tren estigui penjant del no res (passa al "borde del precipicio") i d'altres en què les vistes de la bahía de Paraná et deixen amb la boca oberta.

Només una illa amb un nom tan romàntic podia ser tan bonica. Platges de sorra blanca, vegetació tupida -mata atlàntica pels entesos- i ni un sol cotxe. Per fi ens hem tret de sobre els edificis rotllo Benidorm (no ens enganyem, la costa del sud del Brasil s'ha abandonat al turisme de masses) i hem passat 2 dies al lloc perfecte per desfer-nos de la ressaca dels carnvals.

Gran part de l'illa és una reserva ecològica. L'altra és pot recórrer de punta a punta en aproximadament 1 hora i mitja (evidentment a peu, i sempre vorejant la costa) tot i que depenen de les marees el camí pot complicar-se (si la marea està alta part del camí l'has de fer escalant roques i amb el risc de trencar-te la closca!!).

Per allotjar-se a l'illa hi ha 2 opcions, els "pobles" de Nova Brasilia o Ensenadas, que no són més que grupets de posadas i restaurants més alguna "botiga", creuats per camins d'un metre i mig d'amplada i de sorra blanca que formen una espècie de laberint natural molt evocador i que et porten de les platges del cantó est (més mogudes i que miren a mar obert) a les del cantó oest (amb les aigües molt més tranquil·les). Crec que a l'illa hi havia algun lloc amb internet però era la situació perfecte per aïllar-nos de tot durant almenys, 2 dies!