Ahir vam decidir tornar a Managua i la millor manera (o és el q creiem), era fer-ho del "tirón". Vam enganxar un chicken bus que fotia Guatemala city - Managua en 20 hores i a força bon preu. Hem creuat per 4 fronteres (guate, salvador, hondures i nicaragua) amb els tràmits corresponents... te cagas. A Salvador vam arribar que ja era fosc, per tant hem vist el país de nit i des d'un autobús, total que l'únic record que en tenim, són les benzineres, l'autobús i la fauna de l'autobús. Evidentment aquí se n'enfoten dels tacòmetres (o algo així) i controls a l'estil mosso d'esquadra per esbrinar quantes hores porta un tio conduint un autobús de passatgers. Si el viatge durava 20 hores el "campeon" del conductor (una barreja entre Raimundo Amador + Angel Cristo) se les ha cascat solet.
El gust musical de l'home, també es feia càrrec del tocata, ha estat meravellós. "Hey" i "de niña a mujer" del Julio Iglesias, "el gato q esta triste y asul" del Roberto Carlos, "Y quien es el" i un altre del Perales dels cullons, Mocedades, Camilo Sexto, Ramazzoti..... 2 ties del darrere nostre se les sabien TOTES de memòria i feien els coros, impresionant !! A part estava també el de les maletes i el pica tiquets que amb un altre tio gordo , es portaven molts "trapitxeos" pq entre les maletes anaven camuflant uns paquets sospitosos i quan hem passat les fronteres, han hagut de sucar als oficials, pq ens deixessin passar!!! , de pinícula :D

pd: sempre ens quedarà San Salvador del Vendrell.... Gran platja!!

Un altre clàssic de Guate és la cervesa GALLO. Bona, força bona. Per tot arreu hi ha rètols, pósters, toldos, samarretes, ... amb el logo de la cervesa (sort q el logo és guapo). La majoria de bars estan patrocinats per la marca. Fins i tot he arribat a veure patrocinada una església !! (un altre de les coses que et trobes a patades, ja siguin adventistes, evangelistes, del sagrado corazón de jesús ...)

Llàstima que no tingui cap "retratu" de l'església pq quan la vaig veure anavem volant dins d'un autobús a 270 km/h per una carretereta de merda i plovent a bots i a barrals (tot plegat situació normal per aquí). No era plan anar al manejador (conductor) i amb el meu accent... "con permiso, podria manejar un poco mas despasito, es que estamos hasiendo un blog sabe y estaria bien haser una foto de una iglesia ..."

pd: ah, evidentment m'he comprat una samarreta !!

Ahir vam pujar al volcà Pacaya, un dels volcans actius de la zona, on amb una mica de sort pots veure lava i com el volcà escup de tant en quant... però ahir no era el nostre dia de sort! Després de cansar-nos com a burros durant 2 hores fins al cràter, hi havia més boira allà que a Vic. I a sobre mentre érem allà dalt -pep, cris i 70 guiris més- es va fotre a ploure. I nosaltres que ens esperàvem rius de lava... il·lusos. Bé, coses positives, 4 dies abans la gent va haver de sortir corrents perquè el Pacaya es va posar a escopir lava de veritat i nosaltres almenys no vam haver de córrer. I a més vam conèixer la Mireia, de Barna, metge, i que s'ha recorregut mig món.

D'aquí unes hores agafarem un bus cap a Managua, Guatemala san sacabó. Només trigarem 20 hores en arribar a Nicaragua, res... un paseíto :S

És inevitable passar per Guate i no fixar-se en els busos interlocals, els chicken buses (haurem d'esbrinar pq els hi diuen així però segurament és pq molta de la gent q els fa servir porta una o més gallines a sobre!). La veritat és que són els ex-busos escolars americans (els mateixos que hi ha a Nicaragua) però aquí els tenen tunejats per totes bandes i "supermaqueaos".

Mentre estàvem a Chichi hem enganxat la processó de San Jerónimo. Han passejat al sant pel mercat i al final han tirat 4 traques de petardos a l'estil valencià.

Dijous i Diumenge se celebra a Chichi un mercat enorme ple de colors, colors i més colors... i gent, tant guiris com locals. Aquí es poden trobar infinitat de productes d'artesania, teixits i també menjar. El mercat es fa al voltant del parc central i de les dues esglésies principals, és a dir, tot el centre està ple de paradetes i més paradetes.

Menjar pel carrer en dies de mercat és la millor opció (i la més barata) i així pots tastar un munt de coses mentre passeges, com per exemple els millors chicharrones (llardons) que hem provat mai –acabats de fer-, unes papes frites com les de casa, carnesita de cerdo o dolços de coco. Sinó també pots seure als comedores típics que hi ha en una zona del mercat.

Vam arribar fa 3 dies al Lago Atitlán, molt guapo, però des d'aleshores quasi no hem vist el sol :S Aquest llac té una espècie de microclima que ara mateix es basa en núvols i pluja! Però és igual, San Pedro, un dels pobles q hi ha al voltant del llac i on ens estem, és un lloc tranquil i estem aprofitant per llegir, voltar pel poble i dormir.

Aquest poble és un dels més visitats del llac sobretot per hippies q vénen aquí perquè és pot fumar maria tranquil·lament. La situació del poble és ideal per explorar volcans o remar pel llac, hi ha uns quants locals muntats per guiris força xulos, un petit mercat, l'església de rigor, i les dones i nenes que contínuament vénen pans de tot tipus a 5 quetzales. El de canyella i el de plàtan estan boníssims. Ah! També hi ha moltes plantacions de cafè però falten unes setmanes de sol perquè madurin i es posin vermells.

Ahir vam arribar a Antigua, una ciutat colonial encantadora. Ens estarem aquí 2 o 3 dies i després sortirem cap a Panajachel i San Pedro de la Laguna. S'hi esta molt be aquí, l'únic problema és que al nostre voltant la penya parla més anglès que castellà!!! I a sobre els preus són més elevats que a la resta de llocs on hem estat. Es lo que té q hi hagi tants guiris... De totes maneres, buscant, buscant, acabes trobant allotjaments i comedores econòmics.

De camí cap aquí vam creuar Guatemala city. Buff... quin caos. No t'agafen ganes de quedar-t'hi ni de conya. Però Antigua és un altre rotllo, tranquil, relativament petit, i està aprop del volcà Pacaya, que tot i q no es veu pq està sempre ennuvolat, en teoria està actiu i en erupció :O . Intentarem pujar-hi.

I res, que com cada dia a la tarda ara està plovent, i nosaltres hem aprofitat per anar al cine. Ah! I avui hem fet una gran compra. 3 llibres de segona mà. Portem 3 setmanes sense llegir altra cosa que guies de viatge!

No hem estat gaires dies a Hondures però aquí van els allotjaments on hem estat:

Tobacco Road Inn Tegucigalpa ($)
Avda. Máximo Jérez 1013 (aprop del Parque Central)
Lloc cèntric i baratet (90 lempiras p/p), amb habitacions dormitori (tot i q nosaltres estavem sols) però bastant descuidat. De fet, el lavabo fa pena, no per brut sinó per fet caldo. Millor el Black Moon que està al costat (quan nosaltres vam arribar estava ple)

Valerie's Roatán, West End ($$)
Al carrer principal de West End
Els allotjaments a Roatán són carillos (tot en aquesta illa és més car) i s'ha de calcular un mínim de 15$ per nit. L'habitació privada està bé, cuidada i neta, i el bany (correcte) es comparteix amb l'habitació del costat. Té cuina i nevera però excepte les habitacions, tot està també molt descuidat i... no estàs del tot còmode.

Café Vía Vía Copán ($$)
A 2 cuadras al oeste del Parque Central
Lloc genial, d'aire més europeu, molt ben decorat (rotllo chill-out, amb espelmes, butaques...) molt net i portat per un belga. Té poques habitacions, costen 14$ però tenen bany privat, aigua calenta, tovalloles i servei de neteja diari. Vaja, tot un luxe. Es menja de fabula (sopa, amanides, racions grans i esmorzars complets) si estàs cansat del menjar local.

A 15 minuts caminant des del poble hi ha les runes mayas de Copán, les que estan més al sud de tot centre-amèrica. No són tan espectaculars com les que es poden veure a Mèxic o a Guatemala però tenen certa importància per tot el conjunt de jeroglífics i iconografía que s'hi ha trobat. De fet, al principi sembla que només hi ha 4 pedres però quan comences a caminar vas descobrint temples i més temples mig caiguts. Destaca sobretot l'escalinata jeroglífica, un temple amb una escala amb més de 2200 blocs de pedres plens de jeroglífics (el text maya més llarg que es coneix). Per desgràcia només s'ha desxifrat un 20% del seu significat, però se sap que parla de la història dels reis i guerrers mayas. Sens dubte, tothom qui vagi d'Hondures a Guatemala o al revès, hauria de fer una paradeta aquí. Val molt la pena i és una de les maneres més fàcils de creuar la frontera.

Després de ... 12 hores de viatge per mar i terra, ahir vam arribar a Copán Ruinas, de nit i plovent (només eren les 7 de la tarda però aquí ja és fosc a aquestes hores). Per sort el poble no és molt gran i no ens vam haver de caminar gaire per trobar el Café Vía Vía, on vam sopar i dormir.

Copán és un poble de carrers adoquinats, cases de colors baixetes i pujades i baixades. Del poc que hem vist d'Hondures això és definitivament lo millor. Tot està molt aprop, el Parc Central (Central Park pels gringos), el "mercadillu", les 4 botiguetes d'artesania i les pulperías (colmados) i pupuserías (comedores de menú). Ah, tots els homes aquí van amb barret de cow-boy i el machete de rigor.

Com a tot Centre-amèrica, el millor és buscar llocs populars, d'aquests amb cadires de plàstic i sense nom. Però val la pena recomanar almenys aquests dos llocs:

Café Vía Vía (Copán) $$
Aquest allotjament-restaurant muntat per europeus ofereix excel·lents sopes, amanides, pasta, hamburgueses, plats asiàtics... Lloc molt adient per descansar dels habituals arròs i frijoles. Les papas a lo loco són molt bones i en general, les racions són grans.

La Boulangerié (Roatán) $
Només està obert fins les 2pm ja que es tracta d'un forn de pa (tot i que també fan dinars senzills rotllo falafel, sandwitxos...). Els esmorzars van des d'entrepans varis amb pa acabat de fer + crusans normals i de crema amb pinya, pastes de xocolata, brownies, pastissos varis... Pels preus de l'illa aquest locals és bastant econòmic i a més, tenen wi-fi gratuït.

Hem enganxat les festes de celebración patria (14 i 15 de setembre), 2 dies on fan diverses cosetes a l'estil de festa major com les desfilades a ritme caribeny dels nens de les escoles que porten mesos practicant. Aquí com q estem en pleno mar, un dels actes és un concurs de pesca i el 14 a la nit van sortir uns quants vaixells en busca d'un bon exemplar. Ahir, cap al migdia, va arribar una de les barques amb un peixot enorme que havien de carregar entre 5!

A més, hem descobert que tot i que la llengua oficial de les illes és el castellà, la major part de la població (la d'origen afro-americà), prietos com els anomenen a Cuba (tu ja m'entens Eduard), parla un anglès super xungo i de cada 5 paraules només n'entenem 1! I no, no parlen spanish. Per altra banda però, hi ha tot de gent que ha vingut del continent, i aquests sí que parlen castellà. Total, que mai saps en quina llengua t'has de dirigir a la gent i si resulta que és anglès tremola i para bé l'orella. ya naw

Fem enveja, ja ho sabem, però lo d'avui és... Ens hem aixecat a les 7 del matí i hem sortit a passejar per West End, la zona d Roatán on ens allotjem. El primer q hem vist ha stat aigua transparent, sorra blanca i palmeres. Buff... i després de caminar una estona, hem trobat un forn de pa on fan crusans deliciosos i tenen wi-fi! Això sí que no ens ho esperàvem. Així que hem anat a buscar el portàtil i la tercera sorpresa del dia, comentaris a la loli molt divertits, mails q no esperàvem i la chonchi q ens ha fet riure fins a vomitar el crusán casi.

Això sí, arribar fins aquí no va ser fàcil... Mil hores d'autobús, barca movent-se més que el titanic quan s'enfonsava (cues d'huracans i coses d'aquestes q tenen per aquí) i això és bastant més car que la resta d'Honduras i està ple de gringos q parlen castellà com l'Aznar quan va anar a Texas.

Ah! abans de venir cap aquí vam passar un dia a Tegucigalpa, la capital d'Honduras. En relació a Nicaragua, aquest és un país bastant més desenvolupat i aquí hi ha de tot, des de McDonalds a Pizza Hut. Tot i això, tot té el mateix aire centre-americà (véase... horterilla con encanto?) i Tegucigalpa no té res d'especial. Es veu que abans del Mitch tenia més encant però ara és una urbe molt massificada.

PD: El Pep no està tan prim!!! És la foto! Ja li farem una foto de la panxota.

Doncs això mateix, que ja feia dies que pensàvem en anar fins a Guatemala i al final ens hem decidit. I ja que per arribar allà hem de creuar o Hondures o El Salvador, hem pensat que podíem pujar fins a les Bay Islands, a Hondures, el paraís dels bucejadors i creuar a Guatemala per les runes de Copán. Fins i tot és possible que per tornar a Nicaragua creuem per El Salvador, però allà com a molt farem una nit i ja està (no és precisament el país més segur del món).

A Guatemala ens arribarem fins a Antigua, Panajachel i Chichicastenango, evitant Guatemala city... les capitals de centre amèrica no són ni acollidores, ni boniques ni segures. Però si no les trepitjes estàs a salvo així que... I de Honduras arribarem a Tegucigualpa i dprés anirem a Utila, una illa del Carib on els cursos de buceig són els més barats de tot el món, i allà es troba la segona barrera de corall més gran, la que ve de Mèxic i Belize. No sabem si farem buceig o no, però almenys veurem peixets encara que sigui amb tub i ulleres ;)

See you in Bay islands

A les 10 del matí sortim en panga cap a la reserva Indio Maíz els 5. Don guia, el panguero, en Lucas i nosaltres 2. La cosa promet ja que ens dirigim cap a a la selva acompanyats d'un guia q va amb tot de llibres d'animals, binocles i un machete enorme q ens comença a explicar què és el q farem en les 5 hores q dura l'excursió. Nosaltres anem equipats amb botes de ule (botes d'aigua), pantalons llargs i repel·lent de mosquits i amb ganes de veure bèsties ... però és clar, tot depèn de la sort. Un cop arribem a puesto i després de remontar un tros del riu Bartolo, comences a pensar "què fem dos pardillos de ciutat com nosaltres en un lloc com aquest? Un lloc on tot els bitxos que sempre havíem vist als reportatges de la 2 estan aquí! (sí, les aranyotes enormes i peludes i els escorpins tb, i no és conya, q en veiem)". Bé, doncs el que fas es disfrutar com un berro, ja que estàs rodejat de vegetació espessa, fang i bassals q trepitges amb molt de gust amb les teves noves botes d'aigua, uns arbres brutals.... però el q més impressiona són els animals... milers de crits d'ocells, cigarres, micos i d'altres espècies q ni tan sols sabem què són.

Bé, el resultat de l'excursió: al·lucinant. Hem vist monos congos, monos aranya, formigues q surten en massa en un radi de 5 metres atacant a insectes ( i q tb ens poden mossegar a nosaltres sinó passem corrents), granotes verinoses diminutes (vermelles i verdes), centenars de plantes, arbres, lianes de formes increïbles i ocells que el guia ens ha anat ensenyant amb paciència. Acollonant quan el guia imitava el crit dels monos congos i ells contestaven (fan un soroll com un rugit llarg). Els tios (el monos congos) ens anaven seguint per dalt dels arbres i ens miraven encuriosits com pensant... "qui són aquests d'abaix q ens observen...".

Acabem el dia remuntant uns tros més del riu Bartolo i el panguero ens comenta q fa mitja hora han vist per aquí un mono perezoso, però nosaltres no el veiem... no es pot tenir tot ;)

Segur q a Costa Rica repetirem alguna incursió més a la selva, a veure si tenim tanta sort com avui ... 0 picades de mosquits.

El dijous vam sortir d'Hacienda Mérida (a l'illa d'Ometepe) camí d'un poble perdut enmig del río San Juan que es diu El Castillo. Sabíem que el trajecte seria llarg i poc còmode però com que aquí les coses o són així o no són, t'ho acabes prenent amb paciència.

Mérida - Altagracia
Sortim amb el bus de les 3 i arribem a Altagracia a les 5.30 pm (2,5 h en bus per un trajecte de no més de 20Km, imagineu la carretera)

Altagracia - San Carlos
El ferry (o millor dit, vaixell de càrrega) no surt fins les 7 per tant esperem 1,5 hores fent cerveses a la pulpería del costat del port. A les 7 arriba el ferry, bastant puntual, i tot i que hem comprat bitllet de primera classe, entrem a la cabina i no hi ha lloc! Està tot ple de gent i maletes... i a més, l'aire acondicionat està a tope. Així que sortim a fora, seiem a terra, ens tapem amb un llençol i fins i tot dormim a estones. Hi ha gent q va amb hamaques... aquests sí que van còmodes! A les 3 del matí es posa a ploure i per tant hem d'entrar a dins per nassos. Busquem un lloc on seure. A les 4 una dona q hi havia al nostre seient baixa a San Miguelito i ens queda un banc sencer per nosaltres. Un dels dos pot estirar-se! Dormim de nou a estones fins les 5.30 del matí, q arribem a San Carlos.

San Carlos - El Castillo
La panga cap a el Castillo no surt fins les 8am així q ens toca esperar al "port". Quan baixem del ferry encara és fosc però en poca estona es fa de dia i podem comprar galetes i cafè. I esperar.
A les 8am agafem la panga i 3 hores més tard (després d'un trajecte molt guapo pel río San Juan veient ocells i tortugues) arribem a El Castillo, un poble de 4 cases pintades de colors al costat del riu on som els únics turistes! (nosaltres 2 i el Lucas, un austríac q hem conegut pel camí).

Aquí es conecten a Internet via mòbil, els accents no xuten en aquest ordinador i la nnnnnn no funciona gaire. Però això és Ometepe, una illa al mig del llac de Nicaragua, en forma de 8 i amb un volcà a cada punta i arbres i bitxos per tot arreu (esto es la seeeeeelva!). De fet Ome vol dir 2 i tepetl vol dir muntanya (fàcil no?). Vam arribar ahir dpres d'un parell de biodramines i una hora en ferry des de San Jorge, pq tot i q això es un llac, les onades semblaven tretes del Pacific i el trajecte es una mica durillo. I després, una hora i mitja mes per arribar a la Hacieda Merida, pq a la 2ona o del 8 no hi ha carreteres asfaltades i la pluja ho ha deixat tot fet pols. Però tant és, un cop a puestu, i quan deixa de ploure i veus la posta de sol des d'una hamaca, com que se t'oblida tot el trajecte. I bon rotllo, ens hem fet colegues d'un parell d'irlandesos amb els q podem comprar ampolles de cervesa de les grans (estil xibeca).

Ah clar, aquí tema fotos... xungo penjar-les, però ens les guardem no patiu.

I com que estem en un país sandinista amb revolució i contra-revolució i re-contra, no podia faltar una contra-loliplanet, fruit dels nostres amics de l'hotel Imagina, a la paradisíaca illa de St. Just, q tb estan de vacances pel q sembla i ells sense passar la calor que passem aquí. Nanos! ens estem partin el cul amb les vostres cròniques!!! Interessats, aquí està la Chonchi i us animem a tots a contribuir-hi, q almenys així sabem que passa al planeta chonchi, q ningú ens explica res!

Be, anem a remar fins la illa dels monos (es veu q mosseguen i no es conya)...

PD: mon, si et serveix d consol aquí nomes escolten "a ella le gusta la gasolina, dame mas gasolina". Nomes.

Ahir vam arribar a Granada cap al migdia, i tot i que plovia molt (i va continuar plovent fins la nit), vam poder comprovar des del bus q aquesta ciutat és "bellísima", el millor que hem vist de moment a Nicaragua. Cases colonials molt ben conservades, carrers nets, parcs, esglésies, arbres, palmeres... molt de color per tot arreu i molta tranquil·litat (tot i q està ple de cheles! -com nosaltres-).

Al vespre vam conèixer al Ricard, un català de Gràcia q tb està voltant per aquí, i vam decidir que avui diumenge podíem anar tots 3 a visitar el volcà Mombacho (1350m) per lliure. Així q aquest matí hem agafat un colectivo, hem caminat fins a l'entrada del Parc i merda! feia 15 minuts que havia sortit el camió q et porta fins a dalt i el proper no sortia fins la 1 del migdia (eren les 10.15). Ens han comentat que podíem esperar (aquí s'ho prenent tot amb una caaalma) o pujar caminant fins a meitat de camí i fer conapy (tirolines entre els arbres gegants). D'aquesta manera faríem temps fins el proper camió q ens recolliria allà. Total, que hem pujat caminant... i tela! Quin martiri de pujada, quina calor, què bèstia... Però el conapy s'ho valia. Després de negociar una mica el preu (de 28$ a 18$, preu de nacional :P) hem fet el pájaro entre els arbres a uns 30 m. d'alçada entre 13 plataformes diferents. Al principi caga una mica però quan li enganxes el truc, és la bomba! Podies baixar normal, fent el superman, el mono o el murciélago! Només hem provat les dos primeres, que les altres eren cap per avall :S I quines vistes... A més, els guies eren uns catxondos (n'hi havia un que s'assemblava al Raimundo Amador) i ens ho hem passat de conya.

A la una del migdia estàvem esperant de nou el camió per pujar a dalt però els cabrons han passat de llarg sense recollir-nos! Al final el jefe dels conapys s'ha enrollat i ens ha portat un tros amunt on 30 minuts més tard ens ha passat a recollir, ara sí, el camió dels nassos. I menys mal pq el camí fins al cràter té una inclinació exagerada i no volem ni imaginar arribar fins allà dalt a pota. Ah! Les vistes des del Mombacho i la vegetació q et trobes allà dalt és impagable.

A les 7 del matí hem sortit cap al Cerro Negro, el volcà més jove de Nicaragua que va tenir la seva última erupció l'any 1999. Està a uns 20 Km de León però la carretera que arriba fins allà no està en molt bon estat així que es triga quasi una hora en arribar al peu del volcà. L'entorn és guapo, hi ha un contrast molt bèstia entre la terra volcà-nica, completament negre, i les muntanyes dels voltants, d'un verd clar molt intens.

Es pot pujar a dalt de tot del Cerro Negro però amb guia (es veu que més d'un chele s'ha perdut anant pel seu compte :S). Nosaltres érem un grup de 5, el Flavio (don guia), una noia anglesa, un australià i nosaltres. No és fàcil pujar (les pedres rellisquen cada vegada que fas una passa) però un cop a dalt (uns 400-500 m) tot és més pla i excepte el vent que bufa amb molta força, tot plegat resulta més aviat un passeig amb unes vistes acollonants.

A part de veure el cràter i les "fumarolas", tocar el terra q en alguns punts crema i tot, i respirar sofre (menys q al Masaya per sort) avui al Cerro Negro tb hem fet sandboarding o surf per la "ladera" del volcà. No és molt habitual (alguns guies ho han començat a practicar des de fa un any) però és divertit i sobretot, mooolt diferent! Es relativament fàcil però no té res a veure amb l'snowboard i de fet, has d'anar preparat per caure, rascar-te amb les pedres volcàniques i ensorrar-te! Però quan agafes equilibri (t'has de posar completament perpendicular a la pendent) la mateixa sorra et manté a una velocitat bona per lliscar i emocionar-te una mica però sense córrer gaires riscos. És guapo i a més quan arribes a baix (cansa bastant) i mires enrere, t'adones q has baixat un bon tros i amb força pendent. En alguns punts acollona però és pitjor frenar pq et rasques amb totes les pedres. Els que no anaven en taula baixaven tota la pendent a pota lliscant per la terra, i un dels guies baixava corrents !!!

Ah, a dalt del Cerro Negro ens hem trobat amb una parella d'argentins q porten 3 anys viatjant per Amèrica amb el seu jeep, Movistar d'sponsor i la Colo, una gossa molt guapa q tb ha fet sandboarding!

Avui ens hem adonat que per primer cop ens estàvem banyant al Pacífic. Bé, lo de banyar-nos és un dir pq les onades eren tan bèsties que només ens hem remullat una mica.

A primera hora hem agafat un bus fins a Poneloya, una zona de platges quilomètriques molt a prop de León. La sorra és negra i hi ha palmeres per tot arreu més algun hotel/restaurant a prop de platja on dinar amb vistes al mar. És xulo i molt relaxant (si passa aire, pq la calor continua sent insuportable). Si s'ho muntessin bé això es podria convertir en una zona molt turística però de moment només hi ha platges i platges i poca cosa més així que de moment hi ha pocs cheles (guiris).

Ja hem dit que Nicaragua és en general molt econòmic oi? Pq us feu una idea, un trajecte d'entre 30 i 60 min en bus costa una mitja de 10 còrdobas (50 cèntims d'€). Un dinar corriente de 20 a 25 còrdobas per barba (1€), sopar a la carta ja és una mica més car, uns 150 còrdobas cada un (7€) i per exemple el sabó de dutxa uns 16 còrdobas (80 cèntims). Ah... als súpermercats grans es troba de tot i de totes marques... lluny de la idea que aquí no hi ha tampons o desodorant ;)